La llum ho era tot. El sol esclatant sobre l´aigua de Xàbia i el vent esculpint núvols malenconiosos a la platja de Zarautz. Elegant i pacient, Joaquín Sorolla plantava el cavallet i observava: els reflexos, els contrallums, les refraccions, la transparència tramposa de la immensa taca líquida que hipnotitzava la mirada fins l´horitzó. Els mil rostres de la llum. I pintava, sempre fidel als seus ulls, el mar. Quadres de bellesa insubornable com El balandret, Nedadors i Pescadores valencianes s´exposen fins a mitjans del proper mes de setembre al CaixaFòrum de Barcelona per donar testimoni d´una certesa que la besnéta de l´artista, i directora de la fundació que li ret homenatge, Consuelo Luca de Tena, plasma en el catàleg: «el mar va ser el tema favorit de Sorolla, el més personal i probablement el més representatiu».

Les fotografies de mida gegant que ocupen dues parets de la sala mostren un Sorolla que treia el cap a la platja preparat per passar-hi moltes hores. Convenientment avituallat i parapetat amb una mampara, vestit com ningú més no ho faria per trepitjar la sorra i mirar mar endins, el pintor va crear un repertori de mirades que les 80 teles de l´exposició descriuen amb amplitud. El valencià va ser un mestre amb una paleta reduïda però vigorosa. Fixant-se amb deteniment en el comportament de la llum sobre l´aigua, va reproduir escrupolosament el que tenia davant seu, sense artificis, volgudament detallista.

La mostra s´estructura en tres àmbits que segueixen criteris temàtics i cronològics, creant un itinerari que explica com Sorolla va dedicar bona part de la seva vida a portar sobre el llenç la magnificència de la natura que tant el meravellava. L´espectacle incessant és el primer espai que l´espectador és convidat a penetrar. Una Marina de 1880 s´ubica al començament del recorregut per explicitar el trànsit que l´autor va realitzar des d´un classicisme que l´inscrivia en la tradició vedutista (Canaletto) fins a l´adopció d´una personalitat excitant carregada de consciència plàstica.

En l´àmbit inicial són de remarcar teles com El balandret (1909) -la imatge dels tríptics de l´exposició- on s´expressa amb claredat com Sorolla estava interessat en plasmar fidelment el moviment de l´aigua, els efectes causats per la llum. Nedadors. Xàbia (1905) i Migdia a la platja de València (1908) són altres punts d´atracció d´un espai en què també s´exhibeixen les notes de color -petites fustes i cartrons on l´artista prenia apunts del natural- que fan evident els temptejos del canvi de rumb abans esmentat.

Les hores del blau és un calidoscopi de moments: d´instants del dia, d´estacions de l´any, de geografies irreconciliables. En aquest apartat, Sorolla es mostra com un pintor lúcid que sap atrapar els tons del mar tant al seu Mediterrani natal, paratge d´una infantesa sempre rememorada, com el Cantàbric d´onades neguitoses. Pescadores valencianes (1915) és un oli de capvespre que, com Pescadora amb el seu fill (1908) denota l´exhaustiu coneixement que el pintor va adquirir sobre els matisos de cada passatge del matí, de la tarda, ...

La calidesa embriagadora d´aquestes obres contrasta amb l´esmorteïment emocional de Platja de Zarautz (1910) o Mont Ulia. Sant Sebastià (1917-1918), exemples magnífics que parlen de la recerca constant que Sorolla va realitzar de la temperatura lumínica i pictòrica que cada ambient oferia. Trencaones. Sant Sebastià (1917-1918) n´és una altra mostra paradigmàtica: un clima rúfol, imprevisible, que en el pinzell del mestre trobava el talent adient per ser dut a la tela.

Sorolla va arribar a comprendre que la natura sempre va per davant i que dins els tubs de pintura no hi havia sinó una aproximació més o menys afortunada de la realitat. Ell parlava de «la pobra misèria dels colors». L´artista, exhaust per l´esforç dels murals de la Hispanic Society of America, s´allibera, i a Mallorca descansa del pes feixuc de l´observança i crea el que en deia «unes impressions de color, però molt lleugeres». En els darrers anys de la seva vida, Sorolla prenia la solemnitat poètica que només corona la consciència dels qui coneixen els seus vastos límits.