La posteritat és capriciosa. Rere l´adjectiu d´orientalista no se citava fins fa quatre dies al costat de noms com Fortuny, Delacroix i Ingres el de Josep Tapiró Baró (Reus, 1836-Tànger, 1913), però l´afany de recuperació de figures oblidades que porta a terme el Museu Nacional d´Art de Catalunya ha reubicat en una posició preeminent el primer pintor de l´estat que va viure a Tànger per conèixer de prop la realitat d´una cultura que despertava exotisme i fascinació en l´Occident europeu de la segona meitat del XIX.
El MNAC exhibeix vint-i-cinc aquarel·les en una iniciativa que posa en relleu la categoria de Tapiró, «un dels artistes més internacionals del nostre art vuitcentista», en paraules del comissari Jordi À. Carbonell en el catàleg. Una mostra que amplia la descoberta que els visitants del centre van realitzar entre desembre del 2009 i abril del 2010 en la commemoració dels 75 anys del museu, quan l´exposició Convidats d´honor ja va ensenyar dos quadres de l´autor al costat d´un altre de qui va ser amic seu i una estrella pictòrica coetània, el també reusenc Marià Fortuny.
La biografia de Tapiró es va iniciar el 7 de febrer del 1836, però fins disset anys més tard no es va escriure el primer capítol important en la seva trajectòria artística. El jove estudiant es va traslladar a Barcelona per formar-se a l´Escola de Llotja, on va gaudir del mestratge de Claudi Lorenzale. Madrid i Roma van ser altres escales en l´educació d´un creador que el 1871 va viatjar per primer cop al Marroc, acompanyant Fortuny. Tres anys després, el seu amic va morir prematurament als 36, i el 1877 ell va comprar una casa a Tànger on va residir fins a la defunció, el 1913.
La seva trajectòria està farcida de premis, mencions i exposicions en reputades galeries i institucions culturals de França, Itàlia, Anglaterra i els Estats Units. El 1886 es va casar amb Maria Manuela Valerega Cano a Tànger, ciutat on va finar el 4 d´octubre del 1913 per una insuficiència respiratòria.
La fama que va gaudir en vida, reconeixement a la seva talla com a pintor, contrasta poderosament amb la seva desaparició dels cànons de l´art català al llarg del segle XX. Tot i que Fortuny va eixamplar el camí de l´orientalisme a casa nostra, amb Tapiró aquest gènere va assolir altes cotes de talent i virtuositat. Les imatges d´aquesta pàgina en són una mostra inqüestionable.
Des de Tànger, tal com explica Carbonell, Tapiró «féu un acostament quasi científic a la societat musulmana, cosa que ha convertit la seva obra en un significatiu document testimonial d´un món quasi medieval que estava a punt de transformar-se profundament per culpa de la pressió expansionista europea». Els rostres i els vestits que va pintar Tapiró són d´un realisme extraordinari, un testimoni vivíssim i detallista d´unes societats que la mirada occidental havia revestit dels tòpics de l´exotisme. Uns trets que fan que escaigui com anell al dit l´adjectivació d´etnogràfica a la seva pintura. «Representà sense tòpics literaris ni apriorismes falsejadors el continent africà», apunta Carbonell.
Un cop finalitzi l´exposició a mitjan mes vinent, el MNAC destinarà a l´obra de Tapiró un espai destacat dins de les sales d´art modern actualment tancades al públic. El museu presentarà en breu la remodelació a fons que està duent a terme en aquest àmbit de la seva col·lecció i al costat de Fortuny hi tindrà el seu lloc merescut Tapiró.
