La moda d´ajuntar els monstres clàssics en pantalla no és nova: abans de la sèrie «Penny Dreadful«, que ho fa de forma exquisida, hi havia hagut pel·lícules tan irregulars com «Van Helsing» o «Underworld». Precisament aquesta última està molt present a l´ADN de «Yo, Frankenstein», adaptació de la novel·la gràfica homònima de Kevin Grevioux.
De la saga protagonitzada per Kate Beckinsale n´hereta l´acumulació d´efectes digitals, les coreografies més o menys efectives a les batalles (n´hi ha dues de particularment llargues i vistoses) i, també, una reformulació força indigesta de les mitologies que tracta. En aquest cas, si bé al principi és canònica la recreació del mite de Frankenstein, després deriva cap a una delirant història en què els àngels (sí, sí, els del cel) viuen entre nosaltres camuflats de gàrgoles a les esglésies i estan en guerra amb els dimonis, més coneguts a la nostra cultura popular com a vampirs. Enmig de tot això el monstre de Frankenstein, que dóna coces estil Matrix sense justificació narrativa, resulta ser la clau per a la victòria del Bé sobre el Mal.
No sorprèn tanta lleugeresa venint d´un director com Stuart Beattie, que si bé va debutar amb una bona pel·lícula com Mañana, cuando la guerar empiece, té en el seu currículum de guionista títols més superflus com Piratas del Caribe o G.I. Joe. El més interessant de Yo, Frankenstein" acaba essent el desvergonyiment dels seus enunciats (que no dels seus resultats), la seva concisió narrativa (no arriba als 90 minuts de metratge, que sempre és d´agrair) i el seu notable repartiment, encapçalat per Aaron Eckhart (qui, misteriosament, imita la veu de Christian Bale quan fa de Batman), el veterà Bill Nighy, Yvonne Strahovski, Jai Courtney i Miranda Otto, coneguda per la seva participació a la trilogia de El senyor dels anells.
