Tot i que s´ha fet popular pels seus drames romàntics, Isabel Coi-xet afronta avui el seu primer thriller terrorífic. Com a mínim així es vol vendre Mi otro yo, una coproducció entre Anglaterra i Espanya dirigida al públic adolescent que adapta la novel·la de Cathy Mac-Phail. El film és un encàrrec que la productora Rebekah Gilbertson va fer a la realitzadora catalana, però que va encaixar a la primera amb ella, especialment quan es va adonar dels múltiples vincles que podia establir entre la protagonista i la seva pròpia filla, que era una adolescent quan Coixet treballava en el guió.

Mi otro yo se centra en la jove Fay, una noia que viu amb les seves preocupacions habituals, però sense que cap circumstància traumàtica alteri la seva quotidianitat. Un dia comença a percebre que algú l´està perseguint i, encara que li sembla estrany, la perseguidora en qüestió té una enorme retirada a si mateixa. Fay descobrirà que aquesta persona idèntica a ella no només busca la seva proximitat, sinó que desitja posseir totalment la seva existència. Poc a poc el seu desconcert creixerà quan s´adoni que la nouvinguda forma part d´un costat secret i obscur del seu propi passat.

Interessantíssim punt de partida per a aquest film, que ja es va projectar al darrer festival de Roma, tot i que no va sortir gaire ben parat de la projecció en el certamen italià. La crítica va ser duríssima; va remarcar que la directora no sembla tenir el control sobre la pel·lícula i que aquesta posseeix una estètica que acaba afartant l´espectador i resulta excessivament descriptiva. En tot cas, sembla evident que el film aborda un tema tan fascinant com el de la divisió del propi jo o del bessó dissonant, en la línia de Persona, Mulholland Drive, Enemy o la imminent The Double, i que té un repartiment excepcional.

Més enllà de la debutant Sophie Turner, Mi otro yo inclou també el sempre inquiet Rhys Ifans, a qui no veiem des de The Amazing Spider-Man; Jonathan Rhys Meyers (Match Point), conegut sobretot per la sèrie Los Tudor; Claire Forlani (¿Conoces a Joe Black?), i tres actrius habituals del cinema espanyol: Geraldine Chaplin (Doctor Zhivago), la cada cop menys nena Ivana Baquero (El laberinto del fauno) i la també cantant Leonor Watling, que coincideix per quarta vegada amb Isabel Coixet després de Mi vida sin mí, La vida secreta de las palabras i el segment La maîtresse del film col·lectiu Paris, je t´aime.

Potser Coixet no està passant per una temporada gaire lúcida creativament -Ayer no termina nunca va ser un gran fracàs de públic i crítica i va aturar l´adaptació al cinema de la brillant Marburg, de Guillem Clua-, però no deixa d´implicar-se en nous projectes, com Learning to drive, dels seus habituals Ben Kingsley i Patricia Clarkson, i Nobody Wants the Night, carn del proper festival de Canes, amb la presència de Juliette Binoche i Rinko Kikuchi, a qui Coixet ja va dirigir com a protagonista de Mapa dels sons de Tòquio.