«La tecnologia ha creat moltes síndromes que encara no tenen nom»

Bé, no passa res, es pot tornar a veure i aquestes coses...

Potser no és tan important, crec que la història és molt més interessant que el final...

És clar, sí, és com veure cinema negre clàssic, pel·lícules com El somni etern... O més modernes, com LA Confidential. Aquesta trama és molt difícil de seguir. Si en un sentit visceral no t'has perdut, tant és, perquè la pots tornar a veure... Jo no crec que les pel·lícules s’hagin de veure necessàriament des de cap certesa.

Una pel·lícula molt crítica amb el fons de l'ésser humà que deixa al descobert Internet.

Sí. A mi no m'agrada criticar les xarxes socials, perquè els que hi estem som nosaltres. Veig molts anuncis de pàgines pornogràfiques en què el reclam és veure fotos robades..., de manera que en el fons estan apel·lant a la nostra complicitat en un crim per captar-nos com a clients. I cal parar-se a pensar: com és possible que aquest reclam per a la venda sigui ficar-nos clandestinament en la intimitat d'un altre? Des d'aquest punt de vista, Internet no té cap interès, l'interessant és el que passa en els nostres caps.

Està contradient al Rousseau del bon salvatge?

No, jo crec que l'home és bo per naturalesa. Però tampoc cal oblidar, i aquí em situo una mica com a advocat del diable, que som novells quant a l'enfrontament amb aquestes tecnologies, de manera que caldrà reconstruir els nostres valors a partir del que estem vivint, però jo tinc fe.

Repensar la moral...

Per descomptat. Ara la moral està diluïda per culpa de la impunitat que ens proporciona una tecnologia que no acabem de comprendre. Per exemple, estem perdent el control sobre l'agressivitat que podem projectar a través de les xarxes socials sobre algú que no coneixem. Fins no fa gaire la projecció pública de la intimitat era una cosa exclusiva de famosos. Això ha canviat completament i les conseqüències encara han d’arribar. Dit d'una altra manera, hi ha un munt de síndromes que encara no tenen nom.

No és cert que aquesta violència a la xarxa està creixent fins i tot entre coneguts?

Sí, en part. Jo, per exemple, conec gent molt educada que, mitjançant la tecnologia, pot ser molt agressiva amb desconeguts. A mi mateix molta gent em mostra el seu odi per Internet, gent amb la qual mai he tingut tracte directe. Abans algú podia ser fan teu, et podia odiar..., però la condició prèvia era sempre aquesta, el fanatisme. Ara hi ha el tipus que es defineix per odiar-te sense més ni més. Però crec que tot acabarà reequilibrant-se, que abans érem més salvatges que ara.

Com a cineasta, de quina manera l'estimula la relació entre Internet i la antigalla del cinema?

Hi ha una atracció simultània pel nou i l'antic, no hi ha contradicció. Per descomptat, m'interessa plantejar una pel·lícula en un context tecnològic que no existia així fa cinc anys, però alhora m'agrada evocar un cinema antic, clàssic, vell... Quan sobreposo dues finestres i m'acosto perquè totes dues ocupin tot el quadre, estic remetent a una cosa tan antiga com la pantalla partida a Vestida per matar, o L’estrangulador de Boston, o L’amenaça d’Andròmeda...

Des d'un punt de vista tècnic, «Open Windows» deu haver estat una mica complicat de fer...

Moltíssim. En una pel·lícula normal totes les fases estan molt compartimentades entre elles. En canvi, en aquesta pel.lícula, el guió literari ja m'obliga a justificar i descriure cadascuna de les finestres que s'obren, de manera que la càmera deixa de ser quelcom extern i passa a formar part de la narració, el guió literari i el tècnic estan barrejats. Després, els editors han de muntar una pel.lícula que té cinc vegades més de material (usat, no en brut) que una altra de normal. D'altra banda, han de muntar una pel.lícula en la qual no hi ha un sol tall entre dos plans, només és una càmera movent-se, i com que aquest moviment és potestat meva, no em puc separar del muntatge... Ha estat com obrir un camí a cops de matxet a la selva, tota una aventura, perquè no sabíem mai què ens esperava més enllà. Apassionant.

També hi ha força sentit de l'humor...

Sí, i m'alegro que ho diguis, perquè molta gent no ho ha vist. A mi m'agrada diluir, que metabolitzi i s'integri completament en la història, més que donar a la gent fites concretes on riure; que tota la pel·lícula tingui aquesta característica que permeti no prendre’s res seriosament. Per què? Doncs perquè no estic explicant una història real, sinó una absoluta fantasia, i una fantasia és més forta com més permet que te’n riguis.

La qual cosa, paradoxalment, ens retorna a la vida mateixa...

Exactament. Quan veig pel.lícules de superherois que busquen que t'ho prenguis tot molt seriosament, crec que hi ha trampa, que alguna cosa falla. Què seria de directors tan llegendaris i gegantins com Hitchcock o Welles sense sentit de l'humor...

Fins el pitjor dels assassins en sèrie deu tenir el seu sentit de l'humor...

[Riu] Aquí no m’hi fico! No vull conèixer ni per accident la psicologia d'un assassí en sèrie. La manca d'empatia em resulta realment antipàtica, perquè, al cap i a la fi, no és un problema tan llunyà de la nostra vida quotidiana.

Es considera un artista estrany?

No crec que sigui bo que un mateix manegi aquesta terminologia de la diferència, perquè pots acabar presumint. No vull acabar sent un vanitós, però m'agrada molt sentir-ho, clar.

La pròxima pel.lícula, «V/H/S: Viral».

Un treball del qual estic orgullosíssim, a punt de sortir. Aquí reprenc la ciència-ficció més pura, i hi ha elements satànics i molta imatgeria sexual. Hi actua Marian Álvarez, Concha de Plata per La herida, i hi col·laboren gent com Gustavo Salmerón i els Venga Monjas, una parella d'humoristes catalans totalment imprescindibles. Jo estic molt content del que he fet, espero que us agradi molt.

Per acabar amb un àmbit diferent, què tal la seva faceta musical?

Millor que mai. Una de les coses que em donen la vida, que completen i amplifiquen el meu dia a dia, és ser el corista de Joe Crepúsculo, un cantautor català del qual sóc fan des de fa molt de temps. Un dia em va veure cantar en un karaoke i em va dir: «seràs el meu corista». I sóc el seu corista. Vaig pels pobles d'Espanya cantant les tornades, i és molt bonic veure que hi ha gent que em reconeix i diu: «aquest és aquell que fa pel·lícules, què dimonis fa cantant al costat d'aquest?». Això em resulta molt bonic i molt alliberador, de vegades, més alliberador fins i tot que fer cinema.