Ja fa temps que Hollywood ronda el llegendari Hèrcules, però ha estat aquest any que s´ha decidit a produir-se versions en imatge real. En concret, dues: una de molt casposa de Renny Harlin, que va passar amb més pena que glòria, i la que s´estrena avui de Brett Ratner, rodada amb tot luxe de mitjans i que ha rutllat millor (tot i que els seus números estan decebent) a les taquilles internacionals.
Qui ens havia de dir que una pel·lícula firmada per Brett Ratner acabaria semblant la versió bona d´alguna cosa. No és que Hércules sigui cap meravella (entre d´altres errors, es limita a exposar, com una auca, el que tothom ja sap del personatge, sense matisos ni densitats dramàtiques) però almenys sí que és un entreteniment clar i concís que no busca altra cosa que exhibir l´inapel·lable carisma de Dwayne Johnson. La cinta converteix Hèrcules en un mercenari que durant la guerra de Tràcia rep l´encàrrec de recuperar el tro per al seu Rei legítim. Però, mentre intenta sobreviure a la missió, es va adonant que la seva força sobrehumana només es pot deure a una cosa: la llegenda que és el fill de Zeus és certa.
Pressupostada en 100 milions de dòlars (la majoria dels quals invertits a recrear digitalment les bèsties mitològiques que s´enfronten al protagonista), Hércules compta amb una notable banda sonora de l´espanyol Fernando Velázquez i un extens i suggestiu repartiment de secundaris encapçalat per Rufus Sewell, Rebecca Ferguson, Peter Mullan, Aksel Hennie, Tobias Santelmann, Joseph Fiennes, Ian McShane, la model Irina Shayk, Ingrid Bolsø Berdal i el gran John Hurt.
