Després del parèntesi narratiu que va suposar «REC 3», tan divertida com en el fons supèrflua, Jaume Balagueró torna a agafar les regnes de la saga que va iniciar amb Paco Plaza en una quarta entrega sense càmeres subjectives i ambientada a l´alta mar. Fa pinta de ser un dels grans èxits de la tardor.
Balagueró i els seus productors afirmen que és l´última, com així ho subratlla el subtítol «Apocalipsis», però el cert és que aquesta saga mereix (per qualitat, i també per possibilitats formals) anar tornant amb periodicitat. Aquesta quarta entrega comença dins un petroler abandonat, on s´ha instal·lat un centre de quarantena per mantenir el virus (i els darrers afectats) fora de terra ferma. Entre els «passatgers» de l´embarcació hi ha, naturalment, la reportera Ángela Vidal, que no triga a adonar-se que la contenció serveix de poc i haurà d´enfrontar-se a la forma més mortífera de la pandèmia.
Escollida per inaugurar el darrer Festival de Sitges, REC 4: Apocalipsis dedica bona part dels seus 85 minuts a mostrar la fórmula més adrenalínica del gènere, en un exercici de suspens (amanit amb sang i fetge, com ha de ser) que revalida Balagueró com un dels principals valedors europeus del fantàstic. El film està protagonitzat per la imprescindible Manuela Velasco i un notable planter de secundaris encapçalat per Paco Manzanedo, Héctor Colomé, Ismael Fritschi, Críspulo Cabezas, Paco Obregón i Mariano Venancio. La música original és d´Arnau Bataller, l´excel·lent autor de les bandes sonores de Polseres vermelles, Lo mejor de Eva, Herois i REC 3.
