És certament trist constatar, pel·lícula a pel·lícula, la caiguda creativa en picat de Julio Medem, que va emergir en els ja llunyans noranta com un dels autors més singulars i valuosos del panorama europeu amb perles com La ardilla roja, Tierra i Los amantes del círculo polar. El realitzador basc, que conreava un lirisme misteriós, oníric i fascinant, s´ha desinflat miserablement amb obres tan pretensioses i fallides com Caótica Ana, Habitación en Roma i aquesta darrera, Ma ma.

El seu nou títol retrata la lluita desesperada d´una dona embarassada que pateix un càncer amb un pronòstic molt complicat. En el seu tortuós camí es creuarà amb un home que ha sofert una tragèdia familiar. El cineasta de Vacas abraça sense complexos la causa del melodrama intimista més desfermat. La qüestió cabdal és que Medem no és Douglas Sirk (un dels mestres d´un gènere eternament infravalorat) i es deixa arrossegar, com en els seus títols precedents, per la sensibleria més artificiosa i la pompositat més buida. Ma ma resulta una aventura personal tan benintencionada com insensata, en què la seva grandiloqüència impossible determina que la seva exploració emocional amb inflexions espirituals naufragui irremissiblement. Penélope Cruz, també coproductora del film, guanyarà segurament el Goya per la seva caracterització aclaparadora i brutal. Però que un llargmetratge només excel·leixi pel seu nivell interpretatiu és indicatiu que el director té un problema més que seriós.

Esperem que el creador donostiarra reaccioni ben aviat perquè, sincerament, costa de creure que els bunyols indigestos que ha cuinat en els darrers anys hagin estat elaborats pel mateix home que ens va enlluernar fa dues dècades.