Durant l´emissió de la Super Bowl, en plena emissió dels tràilers de les pel·lícules més esperades de 2018, se´n va passar un d´inesperat, el de The Cloverfield Paradox, nova entrega de la saga iniciada fa deu anys amb Monstruoso i ampliada per Calle Cloverfield 10. El tràiler anava acompanyat d´un sorprenent anunci: el film s´estrenaria a Netflix just després de la Super Bowl. A banda de ser una estratègia comercial inèdita que va crear un hype sense precedents (tothom parlava de la pel·lícula, que l´endemà ja havia vist mig món), i d´evidenciar que les plataformes són una màquina de rendibilitzar obres que potser no haurien tingut el mateix recorregut en sales comercials (Netflix va pagar 50 milions de dòlars pels drets, gairebé el doble del seu pressupost), l´anunci aclaria el calendari de la saga Cloverfield després de mesos d´especulacions sobre les seves dates d´estrena. Aquesta ha anat a Netflix i a finals d´any es podrà veure la quarta entrega, Overlord, en cinemes.

És cert, com s´ha dit i escrit, que The Cloverfield Paradox és la més fluixa de les tres pel·lícules estrenades, ja que es tracta d´una correcta aventura fantàstica que està més pendent de la complicitat del fan que no de l´autonomia i la qualitat final del producte. Ara bé, com a sèrie B de sobretaula és més que acceptable, i obre nous horitzons per a un projecte que J. J. Abrams ha sabut dotar d´una mística que apel·la als clàssics del gènere.

The Cloverfield Paradox se situa el 2028, i mostra els intents d´una expedició d´astronautes per assegurar una font d´energia fiable i duradora per al planeta Terra. Però durant un dels seus experiments, es produeix un xoc interdimensional que no només desencadena els fets que explicarien les anteriors pel·lícules de la saga, sinó que aboca la tripulació a una angoixant croada per sobreviure. Dirigida per Julius Onah, la cinta és un veritable festival de referències a altres obres del gènere, des de Alien a Horizonte final passant per Poltergeist. La trama en si mateixa és tirant a previsible, però s´acaba salvant per algunes idees de posada en escena (el pròleg dins un cotxe, els detalls que agermanen les tres «Cloverfield»), el sentit de l´humor que destil·len algunes escenes d´impacte (sobretot una que sembla homenatjar la saga Posesión infernal) i, naturalment, la seva imatge final, que és el que dóna sentit a la seva existència.

També destaca pel seu planter d´intèrprets, encapçalat per Gugu Mbatha-Raw (protagonista de San Junipero, un dels millors episodis de Black Mirror), David Oyelowo, Daniel Brühl, Elizabeth Debicki, Chris O'Dowd, John Ortiz i Zhang Ziyi.