"Els Estats Units no són un país, són un negoci", deixa anar Brad Pitt al final de Killing Them Softly, concís relat criminal al·lusiu a la crisi econòmica actual, que Andrew Dominik ha presentat a la competició de Canes, amb bones dosis d'humor.

L'actor hi encarna un mercenari que, al servei d'uns gàngsters, ha de liquidar els lladres d'estar per casa que han atracat una partida de pòquer protegida per la màfia. Ha de restablir l'ordre que ha quedat malmès. Mentrestant, pels televisors i ràdios anem seguint la campanya electoral que dugué Obama a la presidència dels Estats Units, amb discursos i debats sobre l'esclat de la crisi i els valors patriòtics per encarar-la.

I és que, tot i ser una adaptació del relat noir Cogan's Trade, escrit pel fiscal George V. Higgins el 1974, el cineasta neozelandès l'ha vist com la història d'una crisi econòmica, una crisi dins d'un sistema criminal basat en el joc i provocada pel fracàs en el seu control; un microcosmos del que passa al mateix moment als Estats Units, com ha reconegut. I ho fa molt explícit a la pantalla, igual com mostra sense cap subtilesa les pallisses i els assassinats que executen professionals sense escrúpols, moguts pels diners que els paguen i al servei dels capitosts a l'ombra i sense cap altra moral que la del benefici econòmic.

El mercenari cínic que interpreta Brad Pitt és hereu del bandit Jesse James a qui ell mateix va donar vida a L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford. I al repartiment l'acompanyen tot d'actors secundaris triats molt significativament, com tres de la sèrie The Sopranos (James Gandolfini, Vincent Curatola i Max Casella) o Ray Liotta, el gàngster amb ganes de pujar d'Un dels nostres, de Scorsese. Pitt va tenir paraules d'afalac per als seus companys, especialment per a un Gandolfini a qui va comparar amb Marlon Brando.

Molt somrient, l'actor va assegurar que tant a ell com a Angelina Jolie els hauria encantat estar junts ahir a Canes, tot i que l'actriu no va poder-hi assistir perquè està preparant la propera pel·lícula.

Desconeguts i autèntics

Tot al contrari del magnífic càsting que, amb joves escocesos ben desconeguts, ha reunit el britànic Ken Loach a la comèdia La part dels àngels. El títol, La part dels àngels, fa referència a l'alcohol que s'evapora dins de les botes de whisky i al que "fan evaporar" d'una bota econòmicament molt valorada, una colla de delinqüents de Glasgow ensinistrats en l'art del tast mentre compleixen condemna de treballs al servei de la comunitat.

Posats a explicar una història positiva de regeneració personal i de solidaritat proletària, Ken Loach i el seu guionista s'hi han posat amb ganes. En clau de comèdia fàcil i desmanegada, caricaturitzen arquetips de barriada escocesa, al voltant del protagonista, un xicot disposat a deixar enrere el passat des que ha sigut pare, tot i que no li ho posen fàcil ni la família salvatge de la seva dona, ni vells rivals de brega. Però troba el suport del monitor de reinserció i dels companys de treball social (tota una trepa) i descobreix que té un dot en el tast del whisky que li obre un futur impensable.

Sobre els seus actors, Loach va apuntar que "ploren quan el personatge plora, s'emocionen amb els seus sentiments, encarnen el guió de Laverty a la perfecció", va ressaltar un director que opta amb aquest film a la Palma d'Or, un premi que ja té per El vent que agita la civada.

Són aquests actors els qui donen el toc d'autenticitat a una història de personatges, com la va definir el director. Amb ella, Loach abandona momentàniament els profunds drames socials als quals està tan acostumat.

De tota manera, ell va insistir que treballa igual amb qualsevol pel·lícula, sense importar-li el gènere: "El criteri és saber si és real, no si farà riure el públic o no", va apuntar amb contundència.