El guisat mariner és un prestigiós plat de peix en què tots els ingredients es posen crus o freds, com el feien els mariners a la barca en el suquet dit «a la marinesca» (com diuen els pescadors, de Cadaqués a Blanes, passant per l´Escala) o bé fent un sofregit previ, si bé no era tan corrent.

És parent de l´olla de peix de la costa, de la cassola de l´Alguer, de la caldera mallorquina i menorquina, de l´aguiat de peix dels pescadors mallorquins, de la bullinada nord-catalana i dels suquets crus o «cruets», nogadetes i llandes o llandetes valencians. I també del bull (de tonyina, anfós o nero, etc) del Garraf, Baix Penedès i d´altres comarques, incloent-hi Eivissa i Formentera. O de plats similars que es diuen amb el nom del peix i marisc: escrita (o clavellada, o rajada) amb allioli, llamàntol amb patates, suquet de serrans, de moixina, de tenca, de tonyina...

En altres llocs de la Mediterrània i de l´Atlàntic hi ha plats similars: marmitako del País Basc, caldeirada de Galícia i Portugal, cacciuccio i brodetto d´Itàlia; brudet, brudeto... de Croàcia i illes gregues; bolhabaissa o boullabaisse, de Provença i Algèria; borrida, de Provença, i la bollabessa de Catalunya, que és més aviat una sopa (com la caldereta de llagosta de Menorca) i que ja Ferran Agulló, el 1928, descriu com a plenament adaptada , ja que el suquet que té l´origen en les olles i sopes crec que és més evolucionat per la inclusió de les patates.

Aquest és el plat elemental, de barca, saciant, un plat únic propi dels mariners que, antigament, hom menjava damunt de grans llesques de pa, si no es disposava de plats. Josep Pla ho albira, tot afirmant que es tracta d´un plat de «sensacions directes». Naturalment, les dones dels pescadors, els mateixos pescadors -quan els vagava- i els restauradors han anant sofisticant el plat: afegint-hi un sofregit, finalitzant-lo amb una bona picada (excel·lent, si s´hi posa fetge de rap, escorpinyots, caps de gambes, rim i ous...), cuinant-ho amb brou o fumet de peix, i guarnint-ho amb tota mena de marisc o alguna altra verdura (pèsols, pebrot...). El peix amb pèsols, no obstant això, és tot un altre capítol de la cuina del peix, que trobem del País Valencià a Catalunya, passant per les Balears, tant actualment com en els receptaris del segle XIX: congre (al qual Josep Pla dedica un estimulant capítol a El que hem menjat), lluç, sardines, sèpia, cabra i cranca. També hi ha la categoria dels suquets de peix blau ­-sardines, anxoves, verats, bisos, tonyina...- i de peix variat i monogràfics ­-de cap roig, de rap, segurament els més populars-, de serrans i de crustacis -llamàntol amb patates...

«En el meu país ­-diu Josep Pla- els suquets de peix se solen acompanyar de quatre patates» i, només alguns suquets -d´anxoves, verats...- no en porten. Pla, a més a més, afirma -amb informacions dels seus amics pescadors- que les patates lliguen molt bé amb la rascassa, el nero, el déntol, la sèpia, els calamars i el bacallà. El suquet, per tant, podríem dir que és un plat -sota el mateix nom o amb d´altres- que trobem arreu dels Països Catalans i, sobretot, a les costes del nord (de la Costa Brava al Maresme) i a les del País Valencià.

El seu origen és ben antic. En el Libre del coch, del Mestre Robert, ja apareix el peix «en cassola» i el baró de Maldà, al Calaix de Sastre (segle XVIII) ens parla del «peix amb suc». També consta en els receptaris conventuals del segle XVIII, especialment en el de Francesc del Santíssim Sagrament, gran expert en la cuina del peix.