A propòsit dels còctels Martini i Tom Collins, atribuïts a dos cambrers, algú m´ha preguntat per altres epònims epicuris i feliços. La llista és inacabable. Repassem-ne alguns. Saben, per exemple, que la famosa magdalena de Proust, la que no es desfà en xopar-se, és invenció de Magdalena Paulmier, una modesta rebostera del segle XVIII? Magdalena va elaborar aquests bescuits universals per al rei de Polònia Stanislas Leszczynski, que tenia una residència a Commercy, Lorena.

Si un demana un Earl Grey per acompanyar la magdalena i estimular el record hauria de saber també que aquest te d´origen xinès i característic gust a bergamota s´anomena així per haver rebut el nom del segon comte (earl) de Grey. Charles Grey (1764-1845), catòlic i liberal, va ser el primer ministre anglès que va aconseguir l´aprovació de la reforma electoral, un polític whig considerat radical entre els seus i que va arribar a tenir del seu únic matrimoni quinze fills. En altres circumstàncies algú li hauria fet un monument. La seva dona Elizabeth també té un te, Lady Grey, en el qual la bergamota es fon amb les aromes cítriques de la taronja i la llimona.

Però seguim amb la rebosteria. El pastís de poma en capes conegut com a Xarlota és una creació de Carême, però el nom té el seu origen en la debilitat que el gran cuiner i gastrònom francès va sentir en algun moment de la seva vida per la reina Charlotte consort del monarca anglès George III, al qual la porfiria va acabar convertint en boig, però no l´únic boig entre els reis. Antoine Carême va servir al seu fill George IV quan aquest, degut a la bogeria del seu pare, ja era príncep regent. Una de les manies de George IV, diguem-ne la mania elevada al cub, era col·leccionar en sobres flocs dels cabells de les seves amants. Quan va morir, els sobres-trofeu es comptaven per milers.

Un altre dels grans pastissos porta també nom de dona, Pavlova, a més de merenga, crema i fruites. El seu nom es deu al d´una cèlebre ballarina russa, Anna Pàvlova, que va destacar a començaments del segle XX per la seva lleugeresa romàntica interpretant La mort del cigne. Nova Zelanda, sense que encerti a dir-los per quin motiu, reclama la paternitat del pastís. El marquès Muzio Frangipani, a més de fer-se mundialment conegut gràcies a una loció per perfumar els guants, va ser tingut en compte pel reboster que va elaborar el pa de pessic amb ametlles que tant suggestiona als italians.

Els canelons a la manera de Pesaro són els famosos canelons Rossini, farcits de tòfona i de fetgets de pollastre, a més de la vedella, i embolicats en nata i parmesà. Tota una recepta internacional, el mateix que el tournedó Rossini, que consisteix, com segurament ja sabran, en filet acompanyat de talls de pernil, formatge gruyère, salsa beixamel i vi de Marsala. La música era, com saben, l´ocupació del mestre autor d´El barber de Sevilla, però la seva principal alegria era la del paladar.

L´origen del veritable carpaccio, el nom del qual ve del viu color vermellós que usava el pintor venecià Vittore Carpaccio (1460-1526), és al Harry´s Bar, de Venècia, un establiment declarat «monument d´interès», fundat en el període d´entreguerres per Giuseppe Cipriani i freqüentat, entre d´altres, per Truman Capote, Scott Fitzgerald i Ernest Hemingway. De fet, Hemingway va incloure com a protagonista d´una de les seves novel·les a Cipriani, que explica en les seves memòries com va idear el carpaccio per satisfer la gana de carn crua de la comtessa Nani Mocenigo, que tenia desajustos amb l´hemoglobina i a la qual el metge li havia imposat una dieta severa.

A Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord (1754-1838), príncep de Benevento, bisbe d´Autun, ministre francès i ambaixador, la gastronomia el va ajudar molt. Rebia cada matí el projecte de la minuta de l´únic menjar que prenia, que era el sopar. Per sopar tenia regularment deu o dotze convidats i la minuta es componia de sopes, dos plats de peix, quatre entrades, dos rostits, quatre entremesos i les corresponents postres. Un dels seus cuiners predilectes va ser Carême, qui, en honor d´aquell esplèndid príncep, va crear la salsa a la Talleyrand, que consisteix en un fons d´au, crema, mantega i vi.

Els blinis Demidoff, del sopar de la pel·lícula El festín de Babette, reben el nom d´un aristòcrata rus del segle XIX de nom Anatole Demidoff. Són una mena de creps fetes a base de llevat, llet, ous i farina. Només fan falta quinze grams de llevat fresc, 160 de farina, una tassa de llet tèbia, dos rovells d´ou, les mateixes clares batudes a punt de neu, una cullerada de sal i un quart de nata muntada. Es dissol el llevat amb la llet i s´afegeix la meitat de la farina.

El següent és tapar amb un drap i deixar reposar al voltant d´una hora i mitja. Després es barregen els rovells amb la sal i la nata muntada, i s´incorporen al llevat i la farina. Finalment, es lliguen amb les clares batudes a punt de neu. Finalment es torna a tapar de nou amb un drap i es deixa reposar mitja hora. Els blinis es cuinen, d´un en un, en una paella antiadherent greixada amb mantega. Es pot utilitzar un cèrcol per aconseguir la forma arrodonida perfecta. Els Demidoff se serveixen amb caviar i nata agra pel damunt.

Però n´hi ha molts més. El popular sandvitx es deu a John Montagu, quart comte de Sandvitx (1718-1792), al qual li servien aquest entrepà per poder menjar sense deixar de jugar a tennis. El chateaubriand, un filet gruixut que s´extreu del centre del filet de vedella, rep el nom gràcies al vescomte François-René de Chateaubriand (1768-1848), escriptor i diplomàtic francès, autor de les extraordinàries Memòries d´ultratomba. Es creu que el filet el va popularitzar a Londres, des de l´Ambaixada francesa, Montmirel, el seu prestigiós cuiner. Els ous a la Benedict, una torrada coberta de cansalada viada i ou escalfat, banyat en salsa holandesa i coronats per un tall de tòfona, se´ls disputen diversos Benedict. Un d´ells, el financer Lemuel Benedict, que pel que sembla solia demanar-los a l´hotel Waldorf de NuevaYork. A la mateixa ciutat es van fer populars els del famós restaurant Delmonico´s.

El pastís Sacher, la gran dama vienesa de pa de pessic, xocolata i rom, la va inventar Franz Sacher (1816-1907), cap de cuina imperial i propietari de l´hotel Sacher, que la va servir a Metternich, quan tenia setze anys, per malaltia del xef que tenia cura de l´estómac del príncep austríac. Les prunes Clàudia les van batejar així en nom de Clàudia d´Oullins, dona de Francesc I de França. Les galetes amb panses anomenades Garibaldi que tant agraden als italians reben el nom de Giuseppe Garibaldi (1807-1882), que n´era un devot.

El filet Wellington, filet de vedella en pasta fullada amb salsa de vi, existeix en honor al duc de Wellington, heroi de la batalla deWaterloo. La utilitzadíssima salsa beixamel, inevitable a les croquetes, té un nom que prové del seu creador, el marquès Louis de Béchamel, expert cuiner i propietari de les finances al regnat de Lluís XIV.

Els préssecs Melba, gelat sobre préssecs tallats en meitats i una versió dels quals va ser l´últim plat que es va servir al Bulli de Roses, els va batejar així el cuiner del Ritz Auguste Escoffier per retre homenatge a Nellie Melba, nom artístic de Helen Porter Mitchell (1861-1931), una cantant d´òpera australiana admirada en la seva època, que també compta amb una torrada.

I així, entre tant epònim al plat, m´ha entrat una gana de mil dimonis.