La sopa de tomàquet, tan associada al món anglosaxó -recordem la famosa llauna dissenyada per Andy Warhol-, per pura lògica allà on ha de ser més normal és a la Mediterrània.

Excel·leix a Menorca sota la delicada fórmula d’oliaigua, i a Catalunya en forma de sopa de sofregit. A Provença és la sopa de poma d’amor o soupe de tomate; torrin de tomata a la Vall d’Aran; tomatosoupa a Grècia; domates çorbasi a Turquia; domatena soupa a Bulgària; juha od rajcica a Croàcia; supe domatesh a Albània; supa od domati a Macedònia... Al Magrib també hi ha sopes de tomàquet i, com a mínim, sempre se’n posa a les sopes, la harira, la chorba, etc.

El temps dels tomàquets és l’estiu: vermells, sucosos, ben madurs... Res de les tomates verdes que alguns fan servir, dels tomàquets durs com una pilota de ping-pong, i sense suc ni bruc, que ni el pa suquen bé. És cert que no sempre, però, als súpers podem trobar «autèntics» tomàquets -i això va ser fruit, fins i tot, d’una discussió política relacionada amb els verds-, però la gent dels medis rurals pot tenir la sort de poder-ne comprar als pagesos i llauradors, o de poder-ne cultivar.

En tots els plats

El tomàquet, vingut d’Amèrica, és la fruita-verdura que més va impactar les cuines mediterrànies.

No n’hi ha ni una sola d’aquestes -d’Andalusia als països de l’arc mediterrani, passant per Provença, Itàlia, Grècia, Turquia, el Líban o el Magrib- on l’antic fruit daurat no ocupi un lloc d’autèntic privilegi. Sofregits, salses, sopes calentes i fredes, amanides, farcits, arròs, peix, carns, pasta, pizzes, guisats i fins i tot dolços i confitures... El tomàquet pot aparèixeren quasi tots els plats.

Tothom coneix la popular amanida de tomàquet, sola o acompanyada. Amb all, a l’estil gironí, amb llimona dolça o llima, a l’estil mexicà i caribeny (l’origen del producte, allí anomenat jitomate), amb alfàbrega (a la manera italiana), o amb orenga, formatge, etc. i amb pebre (al mode alemany). Però aquesta fruita extraordinària, en la cuina mediterrània -Itàlia, Magrib, Provença, Catalunya...-, també s’ha de considerar com una mena de condiment o espècia de cuina, sobretot quan es presenta en forma de «doble concentrat» (a l’estil italià o francès) o concentrat a l’estil romanès o magrebí, tres excel·lents productes.

Tot i que cal acceptar la forma tomàquet del barceloní i part del català central (els estimats localismes haurien de ser això, localismes), a les comarques de Girona, a Lleida, part del País Valencià i a Eivissa en diem tomata. Al Maresme, un entremig, tomaca, paraula també utilitzada a Tortosa i al País Valencià. A Menorca és tomàtic, a Mallorca tomàtiga i a l’Alguer pomata (creuament, m’imagino, de l’italià o sard pomodoro amb tomata). En textos antics, des del segle XVIII, hi apareix també tomàtec -que és d’on deu venir tomàquet-, si bé la forma tomate (del nàhuatl tomatl, d’on deu venir tomata) també és corrent.

Paradoxalment, a Mèxic, del tomàquet corrent se’n diu jitomate; el tomate o tomate de árbol, fruit que no hi té res a veure.

Els provençals varen conèixer el tomàquet com «la poma de l’amor» i, en efecte, és l’aliment preferit per l’actor porno espanyol Nacho Vidal, que assegura que li provoca uns efectes sorprenents! El seu elevat contingut de betacarotè el transformem en vitamina A, que és essencial per a la producció de testosterona i per al bon funcionament sexual.