Jean-Louis Neichel, l'únic xef a Espanya que, amb Arzak, manté una estrella Michelin des de fa gairebé 40 anys, tancarà el proper 31 de gener el restaurant que porta el seu nom "perquè persisteix la crisi i en la gastronomia no sembla que hagi de passar, i em nego a abaixar la qualitat".
Després de passar pels fogons d'El Bulli de Roses, per al qual va aconseguir la seva primera estrella Michelin, Jean-Louis Neichel va obrir el seu restaurant el 1981 al barri residencial de Pedralbes de Barcelona, i ràpidament es va convertir en lloc de culte per als amants de l'alta cuina mediterrània.
En una entrevista amb Efe, el cuiner francès assegura que el restaurant estarà tancat almenys fins al maig, i que en aquest temps reflexionarà sobre el futur i si reobre el local amb un altre concepte, perquè el seu fill Mario, format a El Celler de Can Roca, entre d'altres, "vol seguir en la gastronomia, però amb un vaixell una mica més petit".
"Ara som 16 persones -explica Jean-Louis Neichel- i la fórmula ha funcionat bé fins fa dos anys, però la crisi ho ha canviat tot, i en el futur l'oferta ha de ser diferent".
L'anunci del tancament ha provocat un important repunt en les reserves del seu restaurant, que des de fa algunes setmanes està al complet de clients de sempre que, per diferents raons, van deixar d'anar-hi.
Molts d'ells, reconeix Neichel amb un punt d'ironia, "vénen ara a plorar sense recordar-se dels mesos en els quals ens hem hagut de mantenir amb menys de la meitat de les taules ocupades".
Segons explica, algunes grans empreses s'han aprofitat una mica de la crisi obligant a reduir preus pel servei quan les despeses fixes del local eren les mateixes i les primeres matèries de qualitat que posa en les taules són cares, mentre el xef creu que no pot acabar amb la bona fama i l'alt nivell culinari que ha mantingut tot aquest temps.
Encara que en els dos últims anys ha ajustat preus i ha elaborat menús més competitius per a grups introduint altres productes no tan exclusius, confessa que el que no pot és donar sardines com als locals de tapes, "perquè amb sardines no augmentarà la clientela de persones que abans menjaven llobarro".
Un altre argument que esgrimeix per tancar el seu local és que, als 68 anys, té ganes de fer altres coses: "M'agrada molt pintar aquarel·la, però no deixaré d'estar vinculat a la gastronomia i els fogons perquè és la meva passió".
Menjar sense "ximpleries"
Jean-Louis Neichel insisteix que les coses han canviat perquè percep que avui es parla menys de ?guies i d'estrelles, i els clients "volen menjar bé però sense tanta ximpleria com coberteria de plata, estovalles de fil i vaixelles exclusives, i en un entorn i amb una decoració més simple".
Després de puntualitzar que es porta bé amb tots els seus col·legues, assegura que el mateix que li ha passat a ell amb el Neichel està passant a d'altres establiments de la seva categoria, nascuts "quan la paraula crisi" no existia, "però no ho diuen i segueixen funcionant ajornant pagaments i generant deute".
