El donzell -o almenys una variant- és més coneguda sota el nom d´absenta, d´origen francès. El donzell és una herba silvestre que es dóna als Països Catalans, sobretot a la faixa costera; també es fa a Europa, Àsia, etc. És conegut també amb els noms de broida i altamira. Pertany a la família de les compostes. El seu nom científic, Artemisia absinthium, fa referència a Àrtemis. Etimològicament, «absintium» prové del grec «a», que significa «sense», i «bsinthium» que vol dir «dolçor», indicant el gust amarg de la planta. Deu el seu nom a Àrtemis II de Cària, una experta en botànica i medicina que va viure durant el segle IV aC. Àrtemis II era germana i muller de Mausol, rei de la Cària. Aquesta, després de la mort del seu marit, va encarregar la construcció del Mausoleu d´Halicarnàs, una de les Set Meravelles del Món Antic.
Celdoni Fonoll li ha dedicat aquests versos: «Mascle donzell de la muntanya alta/ si ets aromàtic també ets amargant,/ portes el nom d´una deessa antiga/ i et fas vermut i et fas absenta ardent».
S´utilitza també per a l´elaboració de licors, com l´absenta, el vermut, etc. L´excés d´aquests licors pot provocar trastorns, convulsions, malsons, tremolors, etc. El licor conegut amb el nom d´absenta es fa amb aquesta i altres herbes aromàtiques. L´absenta és una beguda destil·lada a partir d´herbes, principalment donzell, l´anís verd i el fonoll, amb contingut alcohòlic molt alt (fins a 89,9°) i un gust semblat a l´anís. A més, conté una substància al·lucinògena, procedent dels olis essencials de l´artemisia, la tuiona. Va fer furor a la Bella Època, i el seu consum, deixant caure el licor sobre la copa amb damunt un terròs de sucre, tenia un fort glamur -tòxic, però-, ja que els artistes en consumien, com podem veure en diversos quadres francesos i catalans com un de famós de Ramon Casas, Plein air, pintat a París l´any 1890. També Degas i Toulouse Lautrec varen tractar el tema.
El seu origen és suís, però es va fer popular a França a meitats del segle XIX entre els artistes i escriptors romàntics de l´època, convertint-se així en la imatge principal del moviment bohemi. Del seu nom científic, aquest licor va heretar la seva identitat en francès, absinthe, i va ser batejada com la «fée verte» (la fada verda). La van prohibir en alguns països d´Europa i en els Estats Units (aproximadament l´any 1915), pels poders al·lucinògens que se li atribueixen. Actualment, l´absenta només està prohibida en alguns estats dels EUA. S´elabora al País Valencià.
Tradicionalment, l´absenta se servia en un vas de vidre i s´utilitzava una cullera amb orificis on es col·locava un terròs de sucre; aleshores se servia aigua freda d´una gerra que s´utilitzava per diluir l´absenta i desfer el sucre, convertint el licor verdós del principi en una barreja blanca anomenada louche. Darrere d´aquest licor hi ha moltes històries, com la que afirma que Van Gogh, col.locat amb l´absenta, es va tallar l´orella. A més, l´absenta apareix en nombroses pel·lícules i cançons, sobretot referents a la seva època d´or.
És també l´herba del vermut, però també del te, ja que al Marroc es fa servir força. El costum del vermut ha estat popularíssim a Catalunya, i ara torna a estar de moda. Dalí a la seva Vida secreta en nombrosos passatges parla dels seus vermuts i, especialment, els que feia en bars i hotels de luxe a Madrid en la seva etapa de la Residencia de Estudiantes. «Els vermuts dobles amb olives contribuïen generosament a la cristal.lització d´aquesta floreixent confusió de postguerra», diu, i, encara, «assegut a la terrassa del cafè Regina i bevent tres cinzanos amb olives, em vaig dedicar a contemplar en la compacta multitud dels meus espectadors...». I una altra cita: «Aixecat al migdia, de les dotze a les dues, cinc vermuts amb olives. A les dues, un martini sec...».
