Ara és la temporada de menjar els deliciosos musclos de roca, procedents de l´Ebre, que, certament, tenen un gust més concentrat que els gallecs i són més petits. Els nostres musclos són tan bons que no s´hi ha d´afegir res: fets al vapor, sense ni posar-hi aigua, són una delícia. Josep Pla afirmava que era el nostre millor marisc, i no li faltava raó.

El terme musclo és emprat per designar diverses famílies de mol·luscs bivalves, dins de la família científica Mytilidae, comunament de dues closques negres, de gran interès gastronòmic. Com altres bivalves, són animals marins filtradors que viuen fixats al substrat. Respiren a través de brànquies. Hi ha musclos mascles i musclos femelles i la seva fecundació és externa. La femella pon entre 5 i 12 milions d´ous a l´aigua que l´envolta. Al cap d´una o dues setmanes neixen les larves, que neden lliurement durant uns 20 dies fins que es fixen a les roques i comencen a fabricar les conquilles. Viu en colònies enganxat a les roques gràcies a unes fibres dures anomenades bissus, en zones batudes per les onades o amb marea, de poca profunditat. N´hi ha varietats diferents arreu del món: n´he vist una de Hawai la curculla de la qual mesurava 38 centímetres! No obstant, aquesta i altres -com els que es troben a les costes britàniques, als Països Baixos, Dinamarca, les costes americanes, etc.- són espècies diferents, d´un color més pàl.lid i no tan saboroses.

Gràcies a la mitilicultura (és el nom que rep el cultiu marí de musclos), aquest deliciós i barat marisc és molt assequible. El Mytillus edulis és en català estàndard musclo, paraula que vindria del llatí musculu, que voldria dir ratolí (per la forma que tenen les valves); també és anomenat clòtxina (al País Valencià). El musclo salvatge o de roca abans era corrent a Llançà, però ara ja no es troba. Bé, sí que es troba, en llocs d´aigües molt netes i poc freqüentades, però la seva extracció està prohibida. Fa anys n´havíem amb el gran pescador aficionat Carles Bros -el gran artista de l´ictiopintura de l´escollera- des de la seva barca. El seu consum està prohibit, no solament per la seva sobreexplotació, sinó per raons sanitàries: el musclo fa de filtre i, per tant, agafa tot el bo i dolent.

En canvi, el curiós nom espanyol de mejillón deriva del galaico-portuguès mexilhâo. (mexillón, en gallec). Justament, el primer document en aquesta llengua apareix en el cuiner de Felip IV Martínez Montiño, sembla que gallec de nació. A Euskadi, entre altres, es coneix amb el nom de muskullo, muxill i mojojón... És curiós el nom popular d´Andalusia i les Canàries, morcillón, d´un nom que suggereix el color. En francès és moule, i en picard, una llengua del nord, mouille o mourmoulède, meskl en bretó, en anglès mussel (o «moule of France», pel seu origen), en holandès mossel, en danès blamusling, en alemany Miesmuschel i en italià, recordant el nom grec, mitillo, si bé hi ha diversos noms regionals, com cozza, muscolo (que recorda el català «musclo»), peocio, pidocchio di mare... En occità el seu nom és muscle, nom similar a una pronunciació també corrent a Catalunya. La paraula musclo també es troba en occità.

El musclo es pot menjar cru, però a casa nostra és poc corrent. Els solem preferir fets al vapor: sense res, ni aigua, a l´estil mariner, o afegint-hi herbes, verdures, vi blanc, etc., a l´estil d´alguns cuiners. Una recepta força corrent són amb tomata o a la marinera, una bona manera de fer-los. També, a Llançà, els he vist fer en truita. També es fan amb pebre -que és l´estil típic de Nàpols i Sicília, a la vinagreta-. Farcits també són apreciats, sigui a l´estil basc -«tigres»- o amb arròs, a l´estil grec i turc. Igualment els afegim a l´arròs a la cassola i a la paella catalana, als fideus a la marinera i apareixen en plats de mar i muntanya. També se´n fan sopes.

A França es fan «à la marinère», i als Països Baixos i Bèlgica amb mantega servits amb patates fregides, un plat nacional. També s´hi fan fregits. ?