Hi ha una preciosa cançó francesa, cantada entre d´altres per Yves Montand i Charles Trenet, que es diu Les temps des cérises, el temps de les cireres. Cada any es renovella la il·lusió primaveral-estiuenca del temps de les cireres, malgrat que ara se´n poden trobar per Nadal, d´importació (Xile, etc.). Però jo sempre he defensat, i defenso, menjar productes locals i cada cosa al seu temps. Oi més tenint en compte que als Països Catalans tenim magnífiques cireres, força millors que les que ens vénen d´Extremadura i, en alguns casos, d´Aragó. Cireres de Terrades, de Llers, de Lleida, de la Vall de Gallinera, al País Valencià, del Baix Llobregat, de Ceret, a la Catalunya Nord... I de diverses menes: de les burlat a les starking, passant per les blanquinoses dites de «cor de colom», a França Napoléon.
Segons sembla, les cireres són originàries de l´Àsia del nordest o de l´oest -de la mar Negra a la mar Càspia-, com tants de fruits que després es varen difondre arreu. No obstant, actualment de cirerers se´n troben pràcticament arreu del món, tant amb varietats silvestres com cultivades, i tant a la Mediterrània com als països del centre i nord d´Europa, passant pels del con sud d´Amèrica, els Estats Units... En trobem a França, a Itàlia, a Grècia, a Espanya, a Alemanya...
El cirerer (Prunus spp) pertany a les rosàcies, dins d´una família que inclou, entre altres arbres fruiters, l´abricoquer, el presseguer, la prunera.... A l´arbre se´l coneix com cirerer o guinder. A la península Ibèrica es distingeix com a guinda el fruit del Prunus cerasus i com a cirera al del Prunus avium, però a Amèrica, França, etc. és més comuna la denominació cirera àcida per al primer, i cirera dolça per al segon.
La paraula guinda, ara poc utilitzada en la nostra llengua, ve, no obstant -segons Joan Coromines-, del català, i procediria d´una arrel germànica. La guinda seria la cirera agra o àcida, guinda (Espanya), ginja (Portugal), guinla (Occitània), griotte (França), amarena (Itàlia), etc.; seria l´espècie de cirerer més antiga.
Les principals espècies de cirerer conreades en el món són el cirerer dolç (Prunus avium), el guinder (Prunus cerasus) i el cirerer Duke, híbrid dels anteriors. Ambdues espècies són naturals del sud-est d´Europa i oest de l´Àsia. El cirerer dolç va tenir el seu origen probablement a la mar Negra i a la mar Càspia, difonent-se després cap a Europa i l´Àsia, portat pels ocells i les migracions humanes. Va ser un dels fruiters més apreciats pels grecs i amb l´imperi romà es va estendre a regions molt diverses. Els gitanos van ser una de les cultures que va retre tribut a aquest fruit i això es veu reflectit en poemes com la Oda a lalusof. Ara com ara, el cirerer es troba difós per nombroses regions i països del món amb clima temperat.
A l´antic Iran, fa milers d´anys, ja creixien els cireres silvestres; del nom iranià kirash, passant pel grec i el llatí, en ve el nom del fruit en moltes llengües europees, passant pel llatí, ja que els romans varen introduir el cirerer tant a Roma com a tot l´imperi.
A França les primeres cireres són les de Ceret, a la Catalunya Nord, i a Espanya són famoses les d´Extremadura, a la vall del Jerte. N´hi ha moltíssimes varietats: blanquinoses, vermelles, negres, griottes (agres), guindes, picotes. A Europa -incloent França, Catalunya i Espanya- és molt corrent la classe burlat. Les cireres agres són molt apreciades a França, Itàlia o Alemanya, però no -o molt poc- a casa nostra. Serveixen per fer confitures, licors, etc.
La cirera es menja com a fruit fresc, però és la base de postres delicioses. Entre elles el clafotís del Llemosí (clafoutis, en francès), la coca de cireres de Reus, les tartes o strudels de cireres alemanyes, d´Àustria... Se´n fan gelats, iogurts, xocolates. I fins i tot, tes i excel·lents aiguardents, xarops i licors o ratafies. Alguns d´aquests licors tenen fama mundial. El kirsch (que vol dir cirera) alemany, el maraschino italià o el licor de ginjas portuguès, el cherry brandy anglès, en són uns bons exemples. Aquests licors es fan també a Catalunya, Itàlia, Grècia... El maraschino de més qualitat és el que es fa amb cireres dels Colli Euganei, a prop de Pàdua. És transparent -magrat que es fa madurar en bótes de fusta-, com el kirsch. El nom de marasca ve de Dalmàcia, i, simplement, es refereix a cirera.
Tant el kirsch com el maraschino s´adiuen molt amb les macedònies de fruites, la pinya tropical, alguns pastissos, etc.
En la cuina, les cireres apareixen en alguns plats perses, en algun d´italià -com el senglar a l´agredolç- i a Catalunya, en l´ànec amb cireres, un deliciós plat creat per un cuiner de la Catalunya Nord.
