El cabrit és el fill jove de la cabra. En alguns països del món aquesta darrera es consumeix, però a Catalunya, Eivissa, etc. es prefereix el cabrit (o cabrida). No és una carn tan corrent com la de xai, però a vegades la podem trobar en alguna carnisseria i fins i tot en algun restaurant especialitzat.

La carn de cabrit o carn de cabra prové de la cabra domèstica (Capra aegagrus hircus); s´emparenta amb la cabra salvatge que trobem als Ports de Beseit, una carn que ara també es pot trobar i s´utilitza com a aliment en diferents llocs del món si bé té diferents nivells d´acceptació o d´apreci a les diferents cultures.

L´habilitat que té la cabra per digerir cel·lulosa de les plantes fa que sigui un animal que es pugui criar en els entorns més pobres, gairebé desèrtics: s´ho menja tot, fins i tot quasi les pedres! Les cabres produeixen dos productes bàsics, la carn i la llet. Antigament, a casa nostra la llet de cabra era més consumida que la de vaca. Actualment, però, se sol destinar a l´elaboració d´apreciats formatges, tant a tota la Península Ibèrica com, sobretot, a França: es troba de Provença al Llenguadoc, a Alvèrnia , fins a la regió del Loira, al nord. També se´n fan a Bèlgica, Noruega i tornant a la Mediterrània, a Portugal, Grècia, Còrsega, Itàlia, etc. A Catalunya el fantàstic mató es feia amb llet de cabra.

Tot i estar classificada com a carn vermella, la carn de cabra és més magra i conté menys colesterol i greixos que la de xai o la de vedella, i menys calories que la carn de boví o de pollastre. Això fa que requereixi una cocció lenta i suau, en general, per preservar-ne la tendresa i la humitat.

La qualitat de la carn es veu molt afectada per factors com l´edat i el sexe. Així, la carn dels exemplars joves (cabrits) és molt gustosa -per a nosaltres- mentre que aquesta característica disminueix amb l´edat de la cabra. Els exemplars mascles (bocs) tenen una glàndula que segrega una pudor inacceptable per a la majoria dels consumidors a Catalunya -no en altres llocs-. En tot cas, podem trobar el castrat o, «crestat» o «crestó», a les comarques del Pirineu occidental.

A Catalunya anomenem cabrit a la cria de la cabra de fins a 2-4 mesos d´edat (l´ideal són 10-12 setmanes; de fet és un «cabrit de llet», tendre i gustós). La carn del cabrit s´assembla a la carn de xai de llet, però per a alguns encara és més fina. El cabrit es consumeix a Portugal, Espanya, els Països Catalans, Itàlia, Grècia, i en alguns països d´Àfrica (Nigèria, Sudan), l´Orient Mitjà i Àsia (Afganistan, Pakistan, l´Índia, Bangla Desh...). A l´Amèrica Llatina es consumeix àmpliament a Perú, on és usat en el seco de cabrito, plat típic de la ciutat de Trujillo i en el Departament de la Libertad; a Mèxic, on és el plat típic de la ciutat de Monterrey i de l´estat de Nuevo León; al Brasil, Uruguai, Argentina, Xile i a l´occident de Veneçuela. També a Cuba es consumeix el chivo -una recepta típica és el Chilindrón de chivo-: però hem de fer notar que en la majoria d´aquests països es consumeix la cabra feta.

Les cabres es van domesticar per primer cop a l´Orient pròxim durant el Neolític. És possible que la domesticació comencés en àrees properes a les Muntanyes dels Zagros. En l´actualitat, la cabra forma part de les economies de subsistència, ja que produeix productes útils amb poca inversió. És per aquesta raó que el 90% de la producció mundial recau en països no-industrialitzats. De totes maneres, actualment el seu consum creix als Estats Units, en certs nínxols bàsicament de sudamericans. La seva adaptació a diferents climes, ja siguin secs o humits, fa que es pugui trobar aquest animal en una extensió gran del planeta, del Magrib a Noruega. La carn de cabra és especialment important a l´Orient Pròxim i Àsia meridional.

En general s´hi apliquen les mateixes receptes i coccions que a la carn de xai. Se´n poden menjar els menuts, com els ronyons o el fetge. Les costelles de cabrit arrebossades són una delicadesa; també són delicioses amb alls tendres, a l´estil valencià. Altrament, l´espatlla o la cuixa al forn és tot un clàssic. També se´n fan estofats, curris, guisats, calderetes (Espanya i les Filipines), tagins marroquins... Se´n fan també cecina i embotits.