Hi ha pops i polps, així, com, a Llançà, «castanyots» (pops mitjans, que a vegades es fan amb quatre grans d´arròs) i els petits popets o «pops aranya». Fer el pop amb arròs, no obstant, no és molt corrent entre nosaltres, ja que per a aquest ingredient preferim el calamar o la sèpia. Sí que hi ha algun apreciable arròs amb popets, i al País Valencià algun arròs amb polp -caldós, al forn, etc.

Comencem pels apreciadíssims «popets» de la cuina catalana, que és la forma juvenil (i fins infantil, dita a vegades «popet aranya») del pop blanc (Eledone cirrosa), una espècie que, adulta (arriba a mesurar uns 40 centímetres), ja no és estimada. La part superior del cos és de color groc marronenc, i als tentacles o potes presenta només una filera de ventoses. Compte! Fets a la paella o a la planxa amb all i julivert és una de les coses bones d´aquest món. Amb aquest pop es pot fer un frau, substituint-lo per pop mesquer (dit també pop negre, pudent, etc., Eledone moschata), un pop amb pesta de mesc, poc apte per al consum.

Pel que fa al pop roquer (Octopus vulgaris), de colors vermellosos i marrons (a vegades aconseguits tenyint-los amb aigua de cafè!), pot arribar al metre de llarg (però se n´han vist exemplars de 3 metres o més) i té la característica de presentar dues fileres de ventoses i 8 tentacles, tal com ho indica el seu nom llatí, anglès, grec, etc. Es troba a les nostres costes i a l´Atlàntic, ja que és el pop tan apreciat en la cuina gallega, bullit, i per nosaltres fet amb ceba, estofat, amb allioli, etc. A les costes britàniques n´hi ha força, però ells no el mengen com, en general, no es menja arreu d´Europa, llevat de la Mediterrània. Tampoc se sol menjar a Amèrica, però sí a Tailàndia, Vietnam o al Japó, on el fan cru, en sashimi.

Un amic valencià m´ha explicat que a Gandia el pescaven penjant una pota de pollastre d´una llarga corda, i passejant-se a la vora del mar. És un pop dur, que cal «espantar» i bullir abans (ficant-lo i traient-lo de l´aigua bullent). Segons la creença popular, s´ajuda a la seva cocció afegint a l´aigua un tap de suro. També se sol estovar o picar abans, solució que podem evitar congelant-lo, cosa que fa que es destrueixin les fibres i quedi a punt per cuinar-lo.

Queda, finalment, la duríssima polpa o popa (Octopus macropus), amb unes potes que poden mesurar fins a un metre, però que té la particularitat que es troba pràcticament a totes les mars, incloent les de la Xina.

El pop, en les llengües veïnes, té els següents noms: poulpe (francès), pulpo (espanyol), polbo (portuguès; el gallec ha perdut aquest mot en benefici de l´espanyol pulpo), octopus (anglès), polpo (italià), chtapódi (grec), quarnit (àrab del Magrib). Pel que fa al pop blanc o popet, en francès és anomenat eledone (si bé és un nom que no se sol emprar, almenys gastronòmicament), i a Itàlia moscardino. A Itàlia, com no podia ser d´altra manera, el fan amb salsa de tomàquet i l´he menjat així a Nàpols i a Sicília, on s´anomena purpu de siccu. També es troba a Venècia, on el solen fregir.

El pop es pot fer amb ceba o amb patates i allioli, amb samfaina, amb arròs, a la gallega, bullit, amanit, etc. L´amanida de pop no és exclusiva d´aquí, també es fa a Grècia. A Galícia, Álvaro Cunqueiro va escriure que «el gallec és molt de pop», i on el fan també en empanada, el pop a feira preparat en grans calderes d´aram a les romeries no té rival, i té una qualitat que no trobem en l´habitual que se sol trobar com a tapa als bars. La imposició de l´espanyol en aquesta llengua és tan potent que ha fet que una paraula tan galaicoportuguesa com polbo s´hagi perdut, i ara els gallecs solen fer servir el terme espanyol de pulpo -imagineu-vos que en català diguéssim pulpo en lloc de pop, tot i que no estem lluny d´aquí (diem «tossino», ternasco, pavo, i al País Valencià, «serdo» i ternera).