Arròs a la valenciana, arròs a la paella o, simplement, paella -el recipient ha donat nom al plat-, se´n podria escriure no un -un servidor, modestament, en té un d´ inèdit- sinó molts llibres. Hi ha qui ho fet, si més no pel que fa a les receptes de Lorenzo Millo a Josep Piera, passant per Francisco José Seijo -un gallec que vivia a Alacant-, José Maria Pisa -un estudiós aragonès, on hi diu un munt de bestieses- així com alguns cuiners, que ens han meravellat amb la facúndia arrossera dels valencians, indubtablement, única al món. València és el país de l´ arròs i el paradís de la paella.Tot i que hem de dir que hi ha paelles, paelletes i plats d´ arròs- que no són més que això- també dits paella. I molts altres arrossos, d´ una imaginació desbordada.

El plat més emblemàtic dels valencians desperta passions polítiques i gastronòmiques, és motiu de polèmica sobre la seva identitat i autyenticitat i hi ha qui s´ha preocupat de què hagi estat furtat-pes catalans és clar!. Si ho ha estat és, d´ una banda, perquè és un plat extraordinari i enlluernador en la seva simplicitat (és la paella un plat barroc, com diu el tòpic?), i de l´ altra, perquè, malgrat que només els valencians en posseeixen el secret de la seva elaboració, del punt just i exacte de cocció i d´ aroma dels grans d´arròs -sense esclatar, amb socarrat al fons, plens del color i el gust dels ingredients-, s´ ha difós a tot el món. I mira que és difícil -de fet impossible- de reproduir segons els cànons valencians, començant per l´aigua.

Només cal entrar en algun portal o pàgina d´ internet o en algun grup de Facebook de cuina valenciana, a part de l´ exhibició més cutre d´un suposat regionalisme valencià, però sempre en clau espanyolista i ferotgement anticatalana, i amb aquell ultralocalisme ignorant que ja Joan Fuster denunciava. La paella valencians encara està segrestada pel franquisme. És com si fos el plat preferit de Milans del Bosch. Si hom hi gosa tocar el tema de la Paella i detecten que ets català, es desferma la fera ferotge del insults i la grolleria més bestial.

Dit això, a Catalunya s´abusa de la paraula paella. Fins i tot la Pilar Rahola fa cada any una Paella, quan em conta que és simplement un arròs. A Catalunya sempre n´ hem dit arròs, arrossada, quatre grans d´ arròs- com diria Josep Pla. Això de «paella» sona molt a espanyol i a can Fanga. A més, les pseudopaelles que es fan a Catalunya no són autèntica paella valenciana, i en això els valencians tenen raó. N´hauríem de dir, si de cas, «paella catalana».

El món de la paella, a parer meu, s´ ha de «descontaminar». Els seus defensors, que estan dins l´exèrcit blaver, diuen unes bestieses increïbles, fruit de la pura ignorància ai del seu anticatalanisme demencial. Tenen l´obsessió malaltissa de què els catalans els han furtat la paella... Però noi diuen res dels espanyols, que hi posen xoriço!

Així un bloguer que també té una pàgina de cuina valenciana, reprodueix documents medievals (per cert, escrits en un català perfecte, ni tan sols en la variant valenciana) on se cita la paraula «paella» i, de forma grollera, insinua que els valencians.- que, evidentment, no parlen català, sinó, com sosté el PP una llengua que ve directament dels íbers-, ja feien paelles a l´Edat Mitjana... Res més fals que això. De fet el primer documents on se cita «l´arròs a la valenciana», o sigui, sec, en contraposició a l´ arròs a la cassola és un document d´ un frare català del segle XVIII. I la paella, tal com la coneixem avui, no data de més enllà del segle XIX. Per dues raons: ja hi ha autors- incloent viatgeres estrangers, com Ford-, que en parlen i perquè l´ús de paelles de ferro només es va poder popularitzar amb la Revolució Industria en fer-se molt més barates. Abans eren exclusives dels rics: en un quadre de Murillo encara veiem fer una ous ferrants en una cassola de terrissa.

Aquest blaverisme ignorant i anticatalà que infecta el món de la paella, a més, es basa en un ultralocalisme obcecat i ignorant. Creuen que ells sols estan al món... i, no cal dir-ho el, món de la paella s´ ha desbordat: se´n fan a tot el món, això sí en versions que no tenen res a veure amb la Paella valenciana de l´Horta, incloent Catalunya. Per això jo sempre he dit que cal parlar de paella catalana, mallorquina, espanyola, francesa, anglesa, argentina, veneçolana- i fins i to filipina-, que tot això existeix. Plats que en tots els casos s´ anomenen Paella, encara que tinguin poca a veure amb l´ original- com la que es fa Catalunya o a Mallroca, que en realitat és un arròs a la cassola sec-. En tot cas, com he pogut comprovar, l´únic que els molesta a aquests blaveros paelleros que s´hi posi «catalana»...

Per cert, que el socarrat de l´arròs també agrada als iranians, que la consideren la part més bona del seu «polo o polow». A l´Àsia central es fa servir un recipient metàl·lic semblant a la paella per fer un arròs sec. Com diu la cançó: «Bones són les xiques guapes,/però és millor el traguet/després d´ arròs amb fesols/amb gust de socarradet».