Recordeu que es va assenyalar, erròniament, el cogombre com a causa d'unes intoxicacions a Alemanya ara fa prop d´un any? Una de les explicacions del fet és que a Alemanya i als països del centre i est d´Europa, de Polònia a Rússia, passant pels països balcànics, Romania, Grècia i Turquia, el cogombre és un producte de gran consum, molt més que aquí, tant fresc com envinagrat o conservat en vinagre €a més d´herbes, espècies i sucre, a l´estil alemany, polonès, etc. A Polònia, fins i tot, fan una sopa molt curiosa de cogombres en vinagre, que es pot menjar freda o calenta. I a Alemanya, i en part a França, els cogombrets en vinagre sempre solen acompanyar els embotits, terrines i patés. Els anglesos, fins i tot, fan entrepans o sandvitxos de cogombrets! També són apreciats als Estats Units, i a Espanya formen part de les variantes o encurtidos (envinagrats) o es presenten sols, en vinagre i sense sucre.

A Catalunya, en canvi, sempre s´ha vist el cogombre amb una certa suspicàcia. El gust del cogombre és considerat massa potent, i es diu que espatlla les amanides. En tot cas, el costum tradicional és amanir-lo sol, amb sal, oli, vinagre i força pebre negre, normalment tallat a daus, no a rodelles. D´aquesta forma realment és bo i refrescant. Hi ha qui diu que per evitar que repeteixi, cal escapçar-lo per la punta. Normalment el pelem, però en alguns països es menja sense pelar, o deixant-lo només mig pelat, fent uns canals decoratius. Se sol afegir, tallat a rodelles, a les amanides de tomata, així com a les pebrot, enciam, a l´amanida grega o de pagès, amb formatge feta, i a d´altres amanides i entrants orientals.

Una fruita

Tot i que potser no en som gaire conscients, el cogombre és una fruita: com el tomàquet, el pebrot, l´albergínia o la carbassa, i fins i tot el meló i la síndria, quan són usats com a verdures per a sopes i amanides. Els més corrents són de forma allargada, però n´hi ha d´arrodonits. Poden arribar als 40 centímetres de llargada i uns 10 de diàmetre, però és millor menjar-los més joves i tendres, a fi que no tinguin granes. Se n´han trobat exemplars que pesaven un quilo i mig o més. Les varietats nanes són les preferides per conservar en vinagre. Ara a Europa ens arriben minicogombres que fan uns 15 centímetres o menys, que solen procedir d´Israel. Pel color n´hi ha de blanc i de groc, però el cogombre normal per fora és verd.

El cogombre, com altres verdures que ens varen dur els àrabs, procedeix de l´Índia, des d´on va passar a la Xina tot i que els antics egipcis i els grecs i romans ja els coneixien. Són esmentats a la Bíblia, com una de les verdures que el poble jueu enyora en la seva travessia del desert. A l´Edat Mitjana ja arriba als països nòrdics, i es comença a cultivar en hivernacles des del XIX.

Si bé nosaltres el mengem pràcticament només en cru, amanit, en altres cuines, com la xinesa, també es fa servir en la cuina, en plats de peix, carn... Es pot fer al forn i gratinar o farcir-lo. En les cultures orientals el solen combinar amb iogurt. La variant nana és un dels envinagrats vegetals més estimats. Si són tendres es poden menjar amb la pela; si no, cal pelar-los.

El cogombre és bàsicament aigua, i té un baix contingut en hidrats de carboni i encara més en proteïnes i líquids. És un aliment ideal en els règims hipocalòrics. Ens aporta vitamina C i àcid fòlic i pocs minerals €fòsfor, calci, magnesi, ferro, zinc...€. És més abundant en potassi, la qual cosa el fa un excel·lent diürètic.