Catorze eleccions catalanes sense llei electoral

Després de 46 anys de democràcia, 44 amb institucions pròpies i autonomia política, de tretze eleccions autonòmiques celebrades i de dos Estatuts (1979 i 2006), Catalunya és l’única comunitat autònoma de tot l’Estat, sí, l’única, que encara no disposa d’una llei electoral pròpia, malgrat el manament explícit dels dos textos estatutaris. Des de les primeres eleccions de 1980, s’aplica la legislació de l’estat, una llei que beneficia als partits nacionalistes. No es va fer la llei electoral en el moment que tocava i d’aquelles noces han vingut els confits del present. Quan poden decidir de debò, miren cap a un altre costat. El nacionalisme català vol gestionar un estat independent, però ni tan sols és capaç d’aprovar una llei electoral.

Després de quatre dècades de dictadura, el que menys preocupava en la transició política era el sistema electoral; l’important era poder votar. Per això, quan es negociava l’Estatut de 1979, la llei electoral no capitalitzava cap debat. El mateix líder dels socialistes catalans, Joan Reventós, hi treia importància: «La nostra implantació a Catalunya no registrarà grans desnivells. El que no acceptaríem seria una fórmula que desfigurés la voluntat popular». Heribert Barrera (ERC) també deia el juliol del 1979 que «el sistema electoral que s’estableixi per a les primeres eleccions al Parlament constitueix una qüestió conjuntural, i per això considero que no és transcendent». I Macià Alavedra (CDC) tampoc hi prestava massa atenció: «El que ens interessa, com a partit nacionalista, és el contingut, i el grau d’autonomia de l’Estatut». Curiosament, en aquells anys de la transició, quan es negociava el primer Estatut, l’únic partit que pressionava per elaborar una llei electoral era la UCD, i no pels motius pels quals els partits nacionalistes l’han vetat sempre. Segons el desaparegut partit d’Adolfo Suárez, la llei estatal, que havia servit per a les dues primeres eleccions espanyoles (1977 i 1979), afavoria la representativitat de la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència, per tant, segons els centristes, beneficiava a les forces d’esquerres.

Els diferents governs catalans, sobretot els nacionalistes, han fet cas omís al mandat estatutari. L’article 31.1 de l’Estatut de 1979 establia que «el Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d’acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà». I l’Estatut de 2006 insistia: «El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el conjunt del text per majoria de dues terceres parts». Mai s’han posat d’acord. Catalunya ni té llei electoral, ni la tindrà mai, perquè la llei estatal beneficia les zones rurals del país, les menys poblades, que són d’hegemonia nacionalista, i penalitza les grans poblacions, Barcelona i la seva àrea metropolitana.

La vegada que s’ha estat més a prop d’elaborar una llei electoral catalana va ser durant el mandat de José Montilla. El Govern va encarregar un projecte a una comissió d’experts, que es va presentar l’estiu de 2007. Malgrat que el repartiment d’escons d’aquella proposta, que contemplava set circumscripcions (Barcelona, Catalunya Central, Girona, Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre) no variava gaire de l’existent, va tornar a quedar en el calaix pels segles dels segles. CiU la va rebutjar argumentant que Barcelona guanyava pes en detriment de Lleida i Girona per població, que era tan cert com natural. Des d’aleshores, de tant en tant algú treu a col·lació el tema, però no s’ha plantejat seriosament, ni es plantejarà. Ni tan sols han sigut capaços de fer una llei, o una norma, per evitar una repetició electoral, com tenen altres comunitats. Vist com funciona el nostre sistema parlamentari, una partitocràcia, el més coherent seria una circumscripció única, que cada vot tingués el mateix valor. Els diputats mai han representat el territori, aquí no tenim districtes electorals com el Regne Unit, on els diputats han de donar comptes als seus electors, aquí només deuen fidelitat al seu partit polític. Des que es va recuperar la Generalitat, mai cap diputat ha votat en clau de territori trencant la disciplina de vot del seu partit.

Subscriu-te per seguir llegint