Els concerts que et deixen fora

Aefectes pràctics, les embarassades només surten guanyant en dues batalles quotidianes: que amb més o menys gràcia els cedeixen el seient a l’autobús (encara que això vulgui dir haver d’aguantar un ruixat de sermons de desconeguts perquè han de caminar, que sinó se’ls posaran els turmells com botes de vi) i que tenen embarcament prioritari per fer-se una analítica (tot i que ningú els adverteix que la mirada d’una trentena de persones que fan cua des de quarts de vuit, com si allò fos un concert dels Backstreet Boys en els seus millors temps, se’ls clavarà al clatell i hauran de demostrar amb fets, i no amb paraules, que no s’han passat amb els torrons i que en el que porten de dia ja han creat un fetge i rematat els ronyons).

Fora d’aquestes dues excepcions, el món segueix anant a la seva. Ningú deixa passar abans a una dona embarassada a la caixa del supermercat carregada amb una vida i el sopar que recorre tota una paleta cromàtica de verds, que tothom té massa pressa. A la vorera, ningú baixa quan es veu a venir d’una hora lluny que tots no passaran, que si vol, que baixi ella i esquivi els cotxes, que així de pas fa exercici aeròbic. La gent que fuma ho fa encara amb més intensitat i, els que van amb presses, encara ventant més cops de colze.

Un dia, però, una d’aquelles dones embarassades que no havien de fer cua per fer-se una analítica al CAP però sí a la caixa del supermercat, es va permetre desitjar amb totes les seves forces anar al concert de retorn del grup que havia posat banda sonora als moments més feliços de la seva vida: Oques Grasses. Fins que la realitat li va començar a caure a sobre com blocs de formigó. Era al Palau de Fires. A peu dret. I calia ser-hi una hora abans per poder veure alguna escletxa d’escenari. Hi hauria 7.000 persones saltant com cabres, 14.000 braços que podien colpejar-li la panxa. I, amb el cap cot, hi va renunciar. Com ja havia fet amb el concert de Figa Flawas a La Mirona i faria amb The Tyets a les escales de la Catedral, perquè dues hores amb les cames arraulides ja no les aguantava. Quina llàstima, que en aquesta vida es deixi a casa a qui la dona.

Subscriu-te per seguir llegint