Entrevista | Maria Nicolau Cuinera i escriptora

«D’on ho ha tret, que cuinar hagi de portar feina?»

Maria Nicolau, jo diria que mediàtica a desgrat seu, acaba de publicar Cremo, llibre que a semblança de l’anterior, Cuina o barbàrie, és molt més que un llibre de cuina, ja que en les seves pàgines hi ha receptes, però també reflexions i memòries 

Maria Nicolau, mostrant el seu nou llibre.

Maria Nicolau, mostrant el seu nou llibre. / Aniol Resclosa

Albert Soler

Albert Soler

Crema

Des del dia que vaig néixer. Crec que estic inflamada d’entusiasme i de fer coses cada dia.

Tant ha viscut a la seva edat que escriu un llibre pràcticament de memòries?

No home, no, no és pas per això. Sap què he pensat? Que potser quan passi dels vuitanta tindré problemes de memòria, així que he dit «escriu les coses ara, que les tens fresques i n perdran brillantor»

Dona, però vostè deu menjar bé i sa, no ha de patir per la salut en la vellesa.

No se sap mai, aquestes coses són multifactorials. Ara bé, és cert que menjo molt bé i que gaudeixo molt menjant.

Estic inflamada d’entusiasme i de fer coses cada dia

Què haig de menjar perquè em creixi el cabell? 

Doncs no en tinc ni idea. A mi no és que em creixi, és que no em cau.

Fa anys va visitar el Papa. Què tal l’experiència?

Va ser molt agradable, era l’època de Joan Pau II. Van ser pocs minuts en una audiència privada. El que més recordo és l’olor de coques morenes torrades que fan aquelles sales.

M’està dient que el Vaticà fa olor de, ehem... coques morenes torrades?

Sí, d’aquelles coques que hi havia abans als obradors de pastisseria. Aprofitaven les pastes cuites el dia anterior, hi afegien un parell d’ous i una mica de fruita confitada. Això es pasta, se li dóna forma de coquetes i es fica al forn. Llavors la fruita confitada comença a suar. Aquesta olor, barrejada amb la de la fusta d’aquelles pastisseries antigues, és l’olor que fa la sala on rep el Papa.

Pensava que faria olor d’hòsties.

No, això només és aigua i farina.

Ara ja tinc bastant més a oferir, que només entusiasme... que encara en tinc

Per no deixar la mística: què li cuinaria per dinar a l’actual Papa? 

Hòstia, o una escudella catalana o un bon pa amb tomàquet amb embotits de la Garrotxa o d’Osona. El pa, de pagès i fregat amb all. I de segon, fideus a la cassola. Fuah!

S’ofereix a treballar sense cobrar, com quan era una nena?

En aquell moment em movia l’entusiasme i la inseguretat dels 14 anys. Em vaig presentar a tots els tallers d’oficis del poble: mecànics, fusters, jardiners... Ja que no tenia experiència, oferia entusiasme. Ara ja tinc bastant més a oferir, que només entusiasme... que encara en tinc.

Encara té la sensació de joventut de no haver arribat enlloc?

Cada dia en llevar-me. Estem a P-3.

On està, és a TV3.

Això només els dimarts amb la Melero.

Què menjarà avui per dinar? 

Una amanida de pasta. Amb olives, tonyina, enciam i tomàquets cherry. Amb una barra de pa, i ja faré.

No és que cuini gaire.

Com, que no? Que no és cuinar, això?

Poca feina porta, el que m’ha dit.

D’on ho ha tret, que cuinar hagi de portar feina? Què va menjar per sopar, ahir?

Qui ens digui que cuinar és imbuir-se d’un esperit ancestral i que ens hem d’encadenar a la cuina, aquesta persona li vol vendre una solució prefabricada per a un problema que no existeix

Errr... macarrons que havien sobrat del dia abans.

Els havia fet vostè?

Touché. La meva senyora.

No pateixi, això és distribució de tasques. Una mica de patata i mongeta tendra amb un raig d’oli, també és cuinar. Això no es fa enlloc més del món com ho fem nosaltres. Aquesta és la nostra cuina catalana tradicional, i l’hem de dur amb el cap ben alt. Qui ens digui que cuinar és imbuir-se d’un esperit ancestral i que ens hem d’encadenar a la cuina, aquesta persona li vol vendre una solució prefabricada per a un problema que no existeix.

Quin menjar no suporta?

La ceba bullida.

Hòstia, pagar el mateix per entrar al museu del Bulli que per entrar al Moma... ara mateix em reca una mica

Ha anat al Celler de Can Roca?

I tant, i he xalat com un vedellet rebolcant-se al fang. És una catedral de la cuina del nostre país.

Ha arribat a descobrir què coi es fa al Nou Bulli? Confesso que jo no.

Diu que ara hi tenen un museu, però no m’ha vingut de coll anar-hi. Queda lluny i, hòstia, pagar el mateix per entrar al museu del Bulli que per entrar al Moma... ara mateix em reca una mica.

Però ara deu estar fent molts diners.

Hi ha algú a aquest país que hagi fet diners escrivint?

A mi el que m’agrada és fer bullir l’olla

Li agrada més escriure o cuinar?

A mi el que m’agrada és fer bullir l’olla.

Subscriu-te per seguir llegint