Hi havia una lògica expectació per veure la primera sèrie dels germans Wachowski per a la televisió. Al capdavall, aquests creadors, per més que ja fa temps que no acaben de convèncer les taquilles amb res del que fan, tenen un imaginari propi que, com a mínim, no deixa mai indiferent. Sense8, estrenada a Netflix, és molt coherent amb la seva filmografia. La trama comença quan un grup de personatges de tot el món, després tenir visions d´un suïcidi aparentment aliè a les seves vides, descobreixen que estan connectats mentalment i que una estranya organització els reclama per protegir la humanitat d´una incerta amenaça. És a dir, que els autors de Matrix insisteixen a posar en dubte allò que veiem i sabem, i apel·len a l´heroisme d´uns escollits per combatre l´autoengany d´un món que viu segrestat per un Mal invisible.

La sèrie és hàbil en la presentació de l´enigma (tot i que abusa una mica de la seva indefinició), i també en la progressiva introducció dels personatges, i sap dosificar la seva condició de relat fantàstic gràcies, en gran mesura, a un estil visual que busca trencar els cànons televisius actuals del gènere.

Quin és, doncs, el problema? Doncs, d´entrada, aquesta mania d´Andy i Lana Wachowski a revestir d´una pretesa «modernitat» tot el que fan. Sense8 vol ser tan extravagant, tan trencadora, que acaba revelant els seus trucatges amb una alarmant falta de sentit del ridícul. Aquesta «modernitat» trontolla, per exemple, quan dediquen diversos minuts a un ball de Bollywood que fa pujar els colors a l´espectador, o en diàlegs sobre la diversitat sexual que semblen trets d´un manual d´autoajuda. Tampoc no hi contribueix que estigui objectivament mal filmada, sobretot perquè es mostra molt atropellada en els moments més dramàtics.

Però se li ha de reconèixer que va de menys a més, això sí, que presenta un bon grapat d´idees interessants (algunes espoliades d´altres ficcions contemporànies, com Lost, amb la qual comparteix l´actor Naveen Andrews, o Touch) i que compta amb un eficaç repartiment encapçalat per Jamie Clayton, Max Riemelt, Brian J. Smith, Tuppence Middleton, Doona Bae, Tina Desai i un Miguel Ángel Silvestre que acaba erigint-se en el millor de la sèrie gràcies al seu sentit de l´autoparòdia.