En els seus primers compassos, la versió televisiva de Doce monos no aportava grans novetats: la sèrie, impulsada per la cadena SyFy, es limitava a reproduir la premissa de la pel·lícula (un home és forçat a viatjar en el temps per trobar i erradicar l´origen d´una terrible pandèmia) per endinsar-se en una aventura fantàstica tan entretinguda com (en aparença) intranscendent. Però, com en tantes altres sèries modernes del gènere (amb Fringe, ara tot un clàssic, al capdavant) el secret residia en la paciència. Quan 12 Monkeys arribava a l´equador de la seva primera temporada, havia aconseguit trenar un imaginari cada cop més matisat que jugava amb molta habilitat amb les paradoxes de l´espai-temps. Ja no només pel seu empàtic sentit de l´humor i el bon disseny dels personatges (els quals, per cert, molt allunyats dels del film de Terry Gilliam), sinó per la seva respectuosa actualització dels paràmetres del relat clàssic de viatges en el temps. A la segona temporada es va tornar una sèrie de culte de ple dret, especialment per la seva capacitat de reformular la trama i dotar-la de nous recursos narratius i visuals.
La tercera temporada s´acaba d´estrenar i manté el bon nivell, amb l´al·licient afegit que la cadena ja ha anunciat que la quarta serà l´última. Per tant, aquesta certesa que la sèrie tindrà un final planificat li dona encara més gràcia, perquè l´anunci ha repercutit molt positivament en el tempo de les trames i la dosificació dels seus girs argumentals. Amb una nòmina de directors que inclou especialistes en la matèria com Kevin Tancharoen, Jeffrey Reiner o el veterà John Badham, 12 Monkeys deu gran part de la seva solvència al seu repartiment, encapçalat per Aaron Stanford, Amanda Schull, Kirk Acevedo (conegut, justament, per l´esmentada Fringe), Barbara Sukowa, Demore Barnes, Emily Hampshire, Andrew Gillies, Todd Stashwick, Noah Bean, Murray Furrow, Alisen Down i el gran Tom Noonan. El seu creador, Travis Fickett, ha millorat amb aquesta sèrie el seu prestigi: els seus anteriors treballs, Terra Nova i Nikita, no eren precisament un paradigma de bona evolució dramàtica.
