Existeix una imatge „explicava Bergson a Matèria i memòria„ capaç de seccionar totes les altres imatges en la mesura que «no només la conec des de fora, per les percepcions, sinó també des de dins, per les afeccions: és el meu cos»; el filòsof francès superava el clàssic dualisme entre matèria i esperit gràcies a la revalorització d´aquest territori intermedi que, des d´antic, era vist gairebé com un llast en relació a la nostra especificitat humana (en època medieval, per exemple, el cos encarnava una mena de «mal» que no tenia res a veure amb l´autèntic «ésser»: Sant Pau, en un intent desesperat per redimir la carn, va arribar a parlar d´un «cos espiritual» que no estaria sotmès als imperatius de la matèria).

Sigui com sigui, ni Bergson ni la majoria de pensadors del segle XX „amb l´excepció primerenca de Freud i de comptades filòsofes com Simone Weil o Simone de Beauvoir„ es van preocupar per descriure el cos de la dona, una realitat essencialment diferent a aquella corporalitat abstracte que, a grans trets, sempre corresponia a la d´un mascle adult i, per descomptat, de raça blanca. Per això són tant importants reflexions com les d´Alessandra Boccheti.

A la seva història del feminisme, l´autora italiana assenyala tres aspectes que converteixen en singular „diferent a la de l´home„ l´experiència que una dona pot arribar a tenir del seu cos: es tracta de la possibilitat de trobar-se i confondre´s amb els altres cossos (a través d´una sexualitat morfològicament receptiva i d´aquella experiència de la maternitat que pot arribar a identificar «la vida amb el fet de donar vida») i, en un sentit molt més dramàtic, de la violència que ha de suportar el cos de la dona pel sol fet de ser una realitat objecte de desig i de cobdícia.

En paraules de Boccheti: «Existeix una tercera condició, determinada sempre per la cultura i la història, que fa que una dona se senti més mortal que tots els mortals: la sensació de ser presa, que el seu cos en tant que cos de dona pot ser presa d´un cos d´home en tant que home». Ni més ni menys: qualsevol «teoria dels cossos» que no tingui en compte l´especificitat femenina és tan parcial com, en darrera instància, perversa. És en aquest sentit que cal llegir la mostra El meu cos, els meus drets: les set artistes participants han assumit la seva feminitat com a punt de partida per explorar diferents realitats que, per dir-ho d´alguna manera, orbitarien a l´entorn del cos femení entès com centre „o «presa», com diria Boccheti„ d´un seguit de pràctiques que, en el fons, no deixen de ser formes d´allò que Foucault va anomenar biopoder.

Cada autora, no cal dir-ho, ha dirigit la seva atenció a diferents problemàtiques i realitats que poden anar des de l´autoanàlisi més poètic i descarnat (Anna Marín, Mònica Campdepadrós) fins a la denúncia més explicita (Gabriela Gardosi, Alba Pérez); el més destacable, finalment, cal cercar-ho en l´actitud responsable d´una galeria d´art que segueix assumint el seu paper culturalment actiu sense sucumbir a les temptacions mercantilistes ni a aquella forma de mediocritat humana que s´expressa mitjançant pintades feixistes a les parets i trencaments de vidres. Després d´Albert Llobet (una mostra amb implicació política), set artistes ens recorden que encara arrosseguem un problema „el de la utilització del cos de la dona„ que reneix amb inquietant virulència.