Una de les (poques) virtuts de Suicide Squad era que introduïa amb una certa habilitat alguns personatges de l'univers DC que mereixien un tractament singularitzat en futures entregues. Era el cas de Harley Quinn, que ja als còmics s'havia emancipat del Joker i que tenia en Margot Robbie una perfecta encarnació. Aves de presa supera en aquest sentit el fallit film de David Ayer, ja que com a mínim resulta força més honest (no pretén altra cosa que fer un actioner irreverent) i justament és en l'evolució de Quinn on assoleix els seus millors moments. No inventa res, perquè això de trencar la quarta paret amb conya ja ho fa (i molt millor) el gran Deadpool, però com a mínim és conscient dels seus límits i fins i tot sap homenatjar amb gràcia alguns detalls de les vinyetes.
Els problemes venen, però, de la seva falta d'ambició, que repercuteix en el seu registre formal (no aconsegueix trobar un equilibri entre els tons de la història, i això la fa profundament erràtica) i la sensació constant que la resta de personatges, malgrat tenir orígens tan prometedors com els de Quinn, són simples comparses. L'exemple més dolorós el trobem en The Huntress, a qui Mary Elizabeth Winstead prova de donar-li una identitat que el guió li nega sistemàticament. Així, Aves de presa acaba convertint-se en una frustrant successió de possibilismes no consumats en què només brilla Robbie, alguna escena d'acció executada amb nervi (la millor, la de les masmorres de la comissaria) i alguna maldat aïllada que apunten a la pel·lícula que podria haver estat. Veurem què fa James Gunn amb la segona part de Suicide Squad, però de moment queda clar que DC continua necessitant, i amb urgència, que algú posi ordre al seu imaginari.
