Notícies | Críticas de Cine

Cinema. Crítica

Cegado por la Luz

27-09-2019 11:26
0 vots

País: Gran Bretanya. 2019. Color. Durada: 118 minuts. Títol original: «Blinded by the light». Direcció: Gurinder Chadha. Guió: Paul Mayeda Berges, Gurinder Chadha i Sarfraz Manzoor. Intèrprets: Viveik Kalra, Rob Brydon, Kulvinder Ghir, Nell Williams, Aaron Phagura, Hayley Atwell, Meera Ganatra, Dean-Charles Chapman, Nikita Mehta. C Girona (Ocine), Blanes i Platja d’Aro.

Abans de veure Cegado por la luz (Blinded by the light) és difícil imaginar-se com encaixen les seves peces. Una comèdia britànica inspirada per les cançons de Bruce Springsteen i protagonitzada per un jove d’ascendència paquistanesa en plena era Tatcher? Semblava haver-hi una dissociació entre el que vol explicar la pel·lícula i la música que l’havia d’embolcallar. Les lletres del Boss són universals i extrapolables, sí, però la seva arrel folklòrica apel·la a un altre temps i a un altre lloc, i també a un altre tipus de conflicte social.

El primer que s’ha de dir del film de Gurinder Chadha és que, més enllà de les seves irregularitats (que en té, i unes quantes), més enllà dels seus clixés sentimentals, on més brilla és justament en l’aposta d’inserir la música de Springsteen en un context que sembla no pertocar-li. Sobretot perquè la conclusió que n’extreu (els nostres mites ens donen eines per entendre qui som, però la tasca fonamental per saber-ho i exercir-ho és nostra) encaixa perfectament amb el retrat de l’home ordinari que canta el Boss. És cert que Cegado por la luz, dèiem, presenta no pocs problemes. Entre aquests, l’esquematisme excessiu amb què retrata alguns personatges, la molt òbvia progressió dramàtica de la relació entre pare i fill, o la insistència a reprimir algunes idees narratives que treuen el cap (la frontera permanent entre costumisme i onirisme) però no s’acaben de desenvolupar mai. Però si la pel·lícula t’acaba robant el cor i fins i tot emocionant és per la seva honesta, encertada i a estones imaginativa oda al poder que exerceix Bruce Springsteen a les nostres vides. Totes les escenes en què el protagonista descobreix la seva música i hi veu il·lustrada la seva pròpia personalitat són fantàstiques, i la seva manera de convertir les lletres en contrapunts de l’acció dona peu a moments realment impagables: a vegades ho fa per riure’s una mica dels tan venerats 80 (el gag a costa de Tiffany és boníssim) i en d’altres, com el moment Thunder Road enmig del mercat, per reivindicar un irresistible romanticisme.

No canviarà el curs de la història del cinema, però és un film entranyable i, si ets fan de Bruce Springsteen, imprescindible.

Consulta la <a href="https://oci.diaridegirona.cat/cine/cartelera/girona/">cartellera aquí</a>.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Fotos de cine

Retrato de una mujer en llamas
Retrato de una mujer en llamas
Retrato de una mujer en llamas
Retrato de una mujer en llamas
Retrato de una mujer en llamas

Retrato de una mujer en llamas

Bretanya francesa, 1770. La Marianne és una pintora que ha de fer el retrat [..]

Prev
Next

Suggeriments ...

Deixa el teu comentari
Reflexionar sobre la revolució a partir del cinema: la mostra olotina que promou la simbiosi
Deixa el teu comentari
Reflexionar sobre la revolució a partir del cinema: la mostra olotina que promou la simbiosi