El primer que penses quan et trobes amb una pel·lícula com aquesta és: per què? La primera adaptació dels personatges de Hugh Loftin, protagonitzada per Rex Harrison, va ser en el seu dia un fracàs monumental, i potser per això el nom Dolittle no va anar associat a l'èxit fins que Eddie Murphy el va interpretar en dues pel·lícules que, paradoxalment, es passaven els llibres pel forro.
Las aventuras del Doctor Dolittle proposa, d'entrada, un híbrid prou curiós. El punt de partida és fidel al text de Loftin, del qual intenta reproduir l'esperit aventurer i els seus aires clàssics, però també apel·la a la vocació d'entreteniment familiar de la versió de Murphy. Vol ser per a tots els públics i, al mateix temps, provar sort amb alguns experiments formals. Però com que no se'n surt ni en una cosa ni en l'altra, acaba essent la pitjor versió de totes les estrenades, amb l'agreujant que hi ha malaguanyat molt talent.
El problema no és només que la història és la de sempre i que tira de recursos còmics molt obvis (en Loftin, els animals parlants són una metàfora social que aquí brilla per la seva absència, a major glòria de tots els clixés sentimentals imaginables), sinó que Gaghan malmet tot el potencial de la història i els seus nombrosos al·licients estètics. La pel·lícula entreté, però resulta tan inofensiva, tan blanca, tan faltada d'ànima, que acaba semblant que l'han fet amb desgana. Dit d'una altra manera: s'ha de fer molt malament un film així perquè un planter com el que té i una banda sonora com la que té (de Danny Elfman) no et rescatin de l'apatia. Tampoc hi ajuda el seu empatx de CGI, en un dels típics casos en què l'excés de filigrana tècnica lesiona irreversiblement l'essència dramàtica d'un relat. Només Robert Downey Jr. sembla entossudit a donar una mica de veritat al projecte, però hi ha ocasions en què l'immens carisma d'un actor no pot redimir la mediocritat d'un guió. Una llàstima.
