El melodrama de tall clàssic no morirà mai, perquè en les històries d'amors continguts i temps convulsos sempre hi ha un pretext per emmirallar el nostre present. Un altre debat seria si les formes de representació d'aquest tipus d'històries han de continuar essent les d'un cinema de narrativa més tradicional o, per contra, si hauríem d'anar superant determinats mecanismes.
El día que vendrá és la perfecta il·lustració d'aquesta tensió entre l'ahir i l'avui: per una banda, s'agraeix veure una pel·lícula tan escrupolosa en les formes i tan conscient dels seus il·lustres referents, però per l'altra acaba semblant que és més el reflex d'una altra era que no un relat ben construït per parlar del nostre món. El punt de partida no és nou, però no per això és menys prometedor: és la història d'una dona, casada amb un coronel britànic que ajuda a la reconstrucció de l'Hamburg de postguerra, que se sent atreta per l'home vidu que els acull a casa seva. Per descomptat que la cosa va de mostrar amb subtilesa el crescendo de l'anunciada atracció a través de gestos, silencis i situacions més o menys incòmodes. A estones funciona raonablement bé per la reconstrucció d'època, per la notable sensibilitat formal d'algunes escenes (el director aconsegueix en alguns passatges que el pla s'expliqui per si mateix, sense haver de recórrer a efectismes melodramàtics) i sobretot per la gran feina de Keira Knightley, molt millor que Skarsgård a l'hora de transmetre la mesurada passió del seu personatge.
El problema? Més d'un, de fet: l'excés d'academicisme visual, la insistència a voler cal·ligrafiar solucions narratives molt arquetípiques del gènere i que al film li falta substrat, és a dir, que no sap anar més enllà de les tensions sentimentals. El día que vendrá no molesta en absolut, però tampoc transcendirà més enllà de l'aquí i l'ara. Aquest és el seu veritable destí, i el resum dels seus defectes: la irrellevància.
Consulta la cartellera aquí.
