País: Estats Units. 2019. Color. Durada: 110 minuts. Títol original: «Hustlers». Direcció: Lorene Scafaria. Guió: Jessica Pressler i Lorene Scafaria. Intèrprets: Constance Wu, Jennifer Lopez, Julia Stiles, Keke Palmer, Lili Reinhart, Lizzo, Cardi B, Mercedes Ruehl.

Estafadoras de Wall Street és un exemple de pel·lícula que arriba precedida d’un èxit inesperat als Estats Units i que gaudeix d’un focus superior al que hauria tingut si allà hagués tingut una recepció més tèbia. Mirant-la s’entenen els factors del seu èxit, perquè és un film calculat al mil·límetre per fer forat entre l’audiència: una trama basada en un fet real que identifica un context social (en aquest cas, la mirada femenina d’una revolta contra el poder econòmic), un estil dinàmic i sense pèls a la llengua que enganxa el públic jove i un missatge que apel·la a no defallir davant la desigualtat d’oportunitats. I si bé és veritat que la cinta té virtuts, perquè és molt entretinguda i té algun apunt força maliciós sobre la tendència col·lectiva a etiquetar tot i tothom, la veritat és que Estafadoras de Wall Street acaba sent el paradigma d’una cosa ben diferent de la que es proposa.

Sí, trenca alguns tòpics i té moments corrosius, però generalment sucumbeix a alguns llocs comuns del cinema basat en fets reals i hi ha massa traç gruixut en el disseny dels personatges; sí, vol anar d’irreverent i de punk, però a estones se li veu el llautó en alguns girs dramàtics perquè revelen una excessiva dependència dels clixés que pretén defugir; i sí, eventualment contagia el to reivindicatiu i de «girl power», però això passa per una ambivalència moral que va en contra de la solvència de les seves denúncies. En el fons, hi havia més mala llet en aquella Ocean’s 8 que ara ningú recorda que no aquí, on es tendeix a confondre mala bava amb grolleria i s’in­corre en un discurs una mica elemental sobre l’afany de redempció. Al final, més que les intencions (que no els resultats), el que acaba salvant la funció és el seu repartiment, en especial una Jennifer López que treu molta punta a la seva condició de diva generacional.

Al film li passa una mica com a l’anterior treball de Lorene Scafaria, Una madre imperfecta: grans actrius i una bona idea, però una execució discutible i menys in­correcció de la que es buscava. Una llàstima.

Consulta la cartellera aquí.