País: Estats Units. 2019. Color. Durada: 169 minuts. Títol original: «It. Chapter Two». Direcció: Andy Muschietti. Guió: Gary Dauberman, a partir de la novel·la de Stephen King. Intèrprets: Jessica Chastain, James McAvoy, Bill Hader, Isaiah Mustafa, Jay Ryan, James Ransone, Andy Bean, Bill Skarsgård, Xavier Dolan. Girona (Albéniz Centre, Ocine), Salt, Blanes, Figueres, Olot, Palamós, Platja d'Aro i Roses.

La idea de dividir una adaptació de It en dues entregues era molt afortunada. Ja no només perquè efectivament la mida del text feia inviable una versió de metratge convencional que comprengués tot el seu espectre cronològic i emocional, sinó perquè la mateixa novel·la està estructurada com a dos llibres: en un, assistim a la infantesa dels protagonistes i el seu enfrontament amb una força maligna que, cada 27 anys, adopta forma de pallasso per endur-se la mainada; a l'altra, veiem els mateixos infants a la vida adulta havent de tornar a aquells racons del seu passat per enfrontar-se al mateix enemic, només que ara no tenen aquella puresa de mirada, aquell conèixer la idiosincràsia del monstre que els va fer implacables davant seu. Sí, com el llibre, It: Capítulo 2 és fonamentalment un retrat devastador de fer-se gran i com s'hi comet l'error recurrent de permetre que la imaginació quedi lapidada per aquelles prioritats que et semblen indissolubles de la maduresa. Una idea molt de Stephen King que Muschietti sap reflectir en no pocs i esplèndids moments que confronten els personatges amb els seus «jo» infantils i, de retruc, ens obligar a fer-ho amb ells: com a la vida, a la ficció només aquells que encertin a recordar la persona que eren podran sortir vius del cara a cara amb la bèstia. Comparar aquesta segona entrega amb la seva predecessora és agosarat en fons i forma, perquè ni expliquen el mateix ni de la mateixa manera. Adopta un to diferent perquè així ho fa King a l'hora de tornar-se a aproximar als personatges, i si bé és discutible que Muschietti ho faci durant gairebé tres hores, aconsegueix capturar l'essència de l'escriptor amb la mateixa efectivitat. Per tant, si li treus un parell de subratllats accessoris i un punt de morositat a l'hora de centrar-se en les derives morals d'algun personatge, queda una excel·lent pel·lícula de terror que va creixent fins convertir-se en un veritable monument al llegat de King i la capacitat del gènere per projectar-nos els nostres monstres més íntims. No té la cohesió tonal del primer capítol, però és que tampoc li cal. Com Pennywise, la por pot mostrar-se de la manera més inesperada.

Consulta la cartellera aquí.