Judy parteix d'una molt bona idea: en lloc de fer un biopic tradicional de la protagonista d'El mag d'Oz, se centra en els darrers dies de la seva vida per reflexionar sobre el tractament que Hollywood dona a les seves estrelles i la trista vigència dels vells greuges. Una bona oportunitat per incidir en els clarobscurs de la indústria, per posar en el focus la tirania dels grans estudis i per denunciar la situació d'extrema indefensió de les actrius, que en casos com aquest s'aboquen al declivi per la infinitat d'abusos físics i emocionals a què són sotmeses. El cas de Judy Garland va ser, a més, particularment salvatge, perquè se la va (forçar a) vendre's com un paradigma d'innocència i proximitat, però per contra se la va maltractar sistemàticament per aconseguir-ho.
El film de Rupert Goold parla de tot això, com també ho fa de la decadència, de les aparences i de la gestió de la intimitat, i també apunta a alguns paral·lelismes entre la vida de Garland i l'eclosió del «Me too». Però es queda a mig camí de tots i cadascun dels seus enunciats.
El principal motiu de la seva falta de profunditat és que, si bé és una pel·lícula molt correcta i amb algun moment fins i tot brillant, no aconsegueix anar més enllà de la mera il·lustració, com si no acabés de decidir-se a anar al moll de l'os de les seves pròpies denúncies. Acaba quedant, doncs, com un drama eficaç però una mica superficial sobre els ressons de Garland, sobretot perquè hi manca més context (els flashbacks de les primeres passes de l'actriu resulten insuficients en aquest sentit) i es deixa endur per un conformisme formal força desesperant.
En tot cas, el que quedarà de Judy, i no és estrany, és l'extraordinària interpretació de Renée Zellweger, en una composició tan entregada que en alguns segments aconsegueix pal·liar les limitacions d'un guió dispers. Una llàstima, perquè la seva protagonista, i la seva colpidora història, mereixien més sentit del risc.
Consulta la cartellera aquí.
