País: Estats Units. 2019. Color. Durada: 106 minuts. Títol original: «The Lego Movie 2: The second part». Direcció: Mike Mitchell. Guió: Phil Lord, Christopher Miller i Matthew Fogel. Intèrprets: Chris Pratt, Elizabeth Banks, Will Arnett, Tiffany Haddish, Stephanie Beatriz, Alison Brie, Nick Offerman.
Girona (Albèniz Centre i Ocine), Salt, Blanes, Figueres, Olot, Platja d’Aro i Roses.
Si una cosa demostrava La Lego película és que no tot estava inventat en termes d’animació, i que fins i tot es podia agafar una marca de joguines sobradament coneguda i convertir-la en el pretext per a una obra mestra del metallenguatge que dinamitava per sempre més els límits de l’humor iconoclasta. Era evident que una seqüela tindria alguna cosa de temerària, perquè fessin el que fessin difícilment podrien superar l’aposta de l’original i es perdria un cert efecte sorpresa. Però assumint que efectivament aquesta seqüela no aconsegueix anar més enllà de la seva predecessora, assumint que a estones vol ser tan eixelebrada que es carrega la seva pròpia lògica interna, La Lego película 2 torna a ser un miracle dins del seu gènere i una experiència absolutament impagable.
Primer, perquè sorprèn amb la seva línia argumental, represa exactament on la deixava la primera part i plena de referències al que hi ha d’absurd en la configuració formal d’una seqüela (la versió apocalíptica del món Lego tradicional és un joc de miralls absolutament delirant: els moments del que podríem anomenar «intensitat dramàtica» dels personatges són per morir-se de riure); i després, perquè els seus responsables no es tallen un pèl a l’hora de forçar la màquina de l’humor «freak» que ja convertia el primer film en tot un festival per a iniciats. Que una pel·lícula com aquesta inclogui gags absolutament desarmants sobre els actors que han fet de Batman, Bruce Willis i John McClane, el Creep de Radiohead i els relats de Ray Bradbury ja ho diu tot sobre la indiscutible valentia dels seus creadors, que mai tracten l’espectador amb infantilisme.
I finalment hi ha, de nou, el seu inesgotable enginy, tant des del punt de vista narratiu (el gir que dona sentit a la trama, que torna a tenir lloc al món real i fa una molt emotiva reflexió sobre els rols de gènere dins la família) com visual, amb una mirada gens convencional als maniqueismes propis del cinema d’animació. No està funcionant com s’esperava a les taquilles i no deixa de resultar comprensible: no és, ni falta que fa, un simple producte d’entreteniment, sinó una joia destinada a créixer amb el pas del temps.
Consulta la cartellera aquí
