Notícies | Críticas de Cine

Cinema. Crítiques

Van Gogh, a las puertas de la eternidad

08-03-2019 12:55
1 vot
Van Gogh, a las puertas de la eternidad

Van Gogh, a las puertas de la eternidad

Estats Units, Gran Bretanya, 2019. Títol original: «At Eternity's Gate». Direcció: Julian Schnabel. Intèrprets: Willem Dafoe, Rupert Friend, Oscar Isaac, Mads Mikkelsen, Mathieu Amalric, Emmanuelle Seigner, Niels Arestrup, Anne Consigny.

El cinema de Julian Schnabel es pot resumir amb el concepte «biopic amb ínfules»: totes les seves pel·lícules acostumen a centrar-se en un artista real i indaguen en les seves controvèrsies personals, creatives i polítiques. Tot això seria molt lloable si no fos perquè el cineasta tendeix a un enaltiment del personatge que defuig qualsevol esperit crític. Es lliura a una sublimació que, en el millor dels casos, es presta a aportacions estètiques i lectures polítiques que, d'una manera o una altra, entronquen amb el nostre present. Van Gogh, a las puertas de la eternidad no és una excepció. Com als seus anteriors treballs, vol ser un estudi molt personal d'una figura artística de molta rellevància, endinsar-se en els laberints de la seva creativitat i traçar una paràbola sobre la vigència de la seva obra. Hi ha marge per a les lectures polítiques i socials, sobretot per a aquelles que constaten el rebuig que va generar i que, amb el pas del temps, ha esdevingut clau per entendre la modernitat del personatge.

El problema és que Schnabel, un cop més, acaba sucumbint a la temptació de la sublimació, l'exhibicionisme estètic i l'excés d'obvietats visuals. El seu film té moments interessants pel que tenen d'arriscats, i fins i tot es permet especular amb detalls de la vida de Van Gogh que fins ara romanien en una certa foscor explicativa, però abusa dels clixés associats al protagonista (la primera escena amb el pintor fruint de la llum del sol té un passi, però la segona ja sembla més pròpia d'una caricatura), peca d'una notable dispersió narrativa (Gauguin és un tòpic amb cames, i apareix sempre quan la trama ho requereix, i no per lògica dramàtica) i el seu tram final és tan morós, tan manifestament discursiu, que arriba a provocar vergonya aliena. Schnabel naufraga radiografiant Van Gogh perquè en el fons en dona una visió molt superficial, encara que ell es pensi que està dient l'última paraula sobre el pintor. Només la gran interpretació de Willem Dafoe i algun apunt prou solvent (com la relació amb el seu germà, dotada d'una inesperada sensibilitat dramàtica) aconsegueixen redimir-la del desastre total.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Fotos de cine

Dolor y gloria
Dolor y gloria
Dolor y gloria
Dolor y gloria
Dolor y gloria

Dolor y gloria

Salvador Mallo, un director de cinema en hores baixes, experimenta diversos [..]

Prev
Next

Suggeriments ...

Deixa el teu comentari
Americana Film Fest Acumula més de 40 premis i ara els Oscars també l'han
Deixa el teu comentari
¿Quin pop estem menjant? si més del 90% del que es ven no és gallec? ¿Ens enganyen? A Galícia