Vivim en una societat que no porta especialment bé la gestió de les expectatives: passa amb la valoració de les pel·lícules, les quals ens encanta relativitzar quan hi ha un excés de quòrum al seu voltant, i passa amb les relacions amoroses, que sempre sucumbeixen a l’evidència que amb la química i la complicitat no n’hi ha prou per fer-les funcionar, perquè també s’hi ha d’afegir l’acceptació de les renúncies. Singularment, ambdós temes conflueixen a La La Land.

Per un costat, és una pel·lícula condemnada a ser discutida per la seva creixent popularitat, i per l’altra és un musical romàntic que, malgrat la seva infinitat de matisos i deixar un regust amarg, corre el risc de ser percebut com a canònic o ensucrat. Res més lluny de la realitat: el film de Damien Chazelle se serveix dels motllos de diferents gèneres per reflexionar sobre la seva vigència a l’hora de radiografiar la intimitat moderna. Sí, aparentment la història se sustenta a partir dels encontres i desencontres, dels atzars i causalitats, de noi i noia a la recerca dels compliment dels seus respectius somnis, un tema abastament tractat en el cinema clàssic.

Sí, l’articulat formal de la pel·lícula es basa a estones en l’evocació de determinades icones, en la recreació d’estampes fílmiques que han sobreviscut al pas del temps. Sí, hi ha en el film un difícil equilibrisme narratiu, forjat fonamentalment en la idea que la música, o la seva absència, són el motor emocional dels esdeveniments. Però hi ha una pregunta clau que es fa Chazelle i situa La La Land a l’alçada dels seus il·lustres referents: Són, aquests musicals que han perdurat a la memòria col·lectiva, igual de vàlids per parlar de les històries modernes d’amor i sacrifici? La resposta no és la que ens esperem.

En perfecta correspondència amb la definició del jazz que fa el protagonista en una escena de la pel·lícula, la història converteix els personatges en notes autònomes d’una partitura que mai porta a una redempció o una estabilitat. La La Land és un viatge al realisme esquitxat de fugues a un món màgic, al del musical, que aquí no fa altra cosa que subratllar-nos el sentiment de pèrdua. Una mica com a la vida, el trajecte que ens proposa Chazelle ens regala dues hores de felicitat per acabar descobrint que aquesta mai no és completa. Per això, per la música, per la seva enlluernadora parella protagonista, i pel seu llegat iconogràfic, La La Land és una joia que quedarà enregistrada per sempre més al nostre imaginari.