El Grinch, creat pel Dr. Seuss, és un dels personatges més populars de la cultura nord-americana, i el protagonista d'un dels contes infantils hereus de l'imaginari clàssic inspirat per Mr. Scrooge. Resumint: és la tradicional història d'un ésser egoista i malcarat que odia les festes nadalenques però que acaba redimint-se perquè aprèn a entendre i aplicar els seus valors. El Grinch és, com a faula, eminentment còmica, perquè a banda de la condició fantàstica del protagonista, les seves aventures tendeixen a l'absurd i a posar l'accent en l'histrionisme del personatge. Per això no podia ser més encertada l'elecció de Jim Carrey per a l'adaptació en imatge real, firmada per Ron Howard i que, tot i la seva fidelitat al text, no acabava de quallar per la seva falta de personalitat narrativa. Ara és Illumination, la companyia que ha creat els Minions i pel·lícules com Canta, la que diu la seva sobre aquesta història, que guanya en sentit de l'humor i trenca una mica (només una mica) amb els plantejaments argumentals del Doctor Seuss.

Dirigida per Yarrow Cheney i Scott Mosier, el film presenta El Grinch disposat a robar el Nadal perquè està tip de llumetes, música i alegria, però mentre ell elabora el seu diabòlic pla, una nena del poble resulta que n'ha fet un altre per poder conèixer Santa Claus. Ambdós personatges acaben coneixent-se, i si bé al principi El Grinch no està disposat a cedir en els seus intents de torpedinar les festes, el bon cor de la nena l'estova molt més del que mai s'hauria imaginat. No hi ha dubte que El Grinch té molta més gràcia si es veu en versió original, ja que el protagonista parla per boca de ni més ni menys que Benedict Cumberbatch. Però la pel·lícula té altres al·licients, com la contrastada solvència d'Illumination per fer personatges entranyables i divertits, l'extraordinària eficàcia de l'animació digital i, per descomptat, la seva banda sonora original, firmada per un inspirat Danny Elfman.