Una de les grans sorpreses de les candidatures als Globus d'Or i als Oscars d'aquest any és Green Book, una magnífica comèdia dramàtica que suposa el debut en solitari de Peter Farrelly, fins ara coautor amb el seu germà de títols tan populars com Dos ximples molt ximples o Algo pasa con Mary. Aquí demostra una habilitat insòlita per conjugar humor, melodrama i denúncia.
El film es basa en el llibre que Nick Vallelonga va escriure a partir de la figura del seu pare Tony, un home italoamericà que als anys 60 va fer de xofer d'un prestigiós pianista de raça negra, Don Shirley, durant la seva gira per l'Amèrica més intolerant. Durant el trajecte, Tony i Don van acabar superant les seves diferències de criteri sobre moltes coses per forjar una gran amistat que va durar un bon grapat d'anys. Green Book (títol que fa referència al llibre verd que indicava en quins establiments s'acceptaven clients afroamericans) documenta la història d'aquesta amistat, però també és una àcida paràbola sobre una època en què ni el talent ni el prestigi eren antídots suficients contra el racisme.
Green Book és una d'aquelles pel·lícules que, si bé té moments de certa intensitat dramàtica, aconsegueix dibuixar-te un somriure durant bona part del metratge. Això és deu, en gran mesura, als seus esplèndids diàlegs, però sobretot a la química entre la seva parella protagonista. Viggo Mortensen hi ofereix el millor paper de la seva carrera, mentre que Mahershala Ali es mereix molt més un Oscar al millor actor secundari per aquest film que no per Moonlight. Al seu costat, una actriu, Linda Cardellini, que mereix una urgent reivindicació: fa ja uns quants anys que demostra ser un dels noms més carismàtics de la seva generació.
