Un dels temes preferits de la comèdia espanyola dels darrers anys és la precarietat: ja sigui des de l'humor lleuger o el més estripat, els creadors del gènere tenen la clara tendència d'explorar les devastadores conseqüències de la crisi econòmica des d'una perspectiva més còmica, posant l'èmfasi en els absurds quotidians que hem d'afrontar. Tot això, a més, sense descuidar la part més sentimental de la història, sobretot centrada en l'eterna guerra de sexes. La directora Juana Macías ja va demostrar estar molt interessada en aquesta faceta de la realitat diària a Embarazados, una comèdia que funcionava més per identificació que per efectivitat, ja que si bé la majoria de gags eren tirant a previsibles, la proximitat dels personatges i de les situacions que vivien eren perfectament extrapolables al que li toca viure a l'espectador. Una cosa similar passa amb el seu nou treball, Bajo el mismo techo, on l'humor encara és de traç més gruixut, i això repercuteix negativament en l'abast crític d'unes premisses molt prometedores.

Els protagonistes d'aquest film són Adrián i Nadia, una parella que, després de molts anys de relació, s'adonen que l'amor s'ha acabat i decideix iniciar els tràmits de divorci. Però la decisió té un problema fonamental: tots dos estan molt escurats i no tenen on anar a viure. Per tant, acaben pactant que viuran a la mateixa casa, la que han compartit tot aquest temps, fins que la seva situació econòmica faci un tomb. Però per descomptat, que una cosa sigui pràctica i necessària no vol dir que es torni fàcil, i la parella acaba entrant en una espiral d'embolics i desencontres quotidians que arriba a fer-se insostenible.

Basada en el gag costumista i el diàleg passat de voltes (sí, aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què es crida més que es parla), Bajo el mismo techo ho refia tot al carisma d'aquests grans comediants que són Jordi Sánchez i Sílvia Abril, molt ben acompanyats per secundaris tan solvents com Malena Alterio (que també té en emissió la sèrie Vergüenza, on està realment esplèndida), Daniel Guzmán, Álvaro Cervantes, Sergio Torrico, Cristina Castaño, Jordi Aguilar, Yaël Belicha, Cristina Alarcón i Ana Morgade. Tots ells són, amb diferència, el més afortunat d'aquesta pel·lícula.