Queden molt lluny els temps en què Paul Weitz firmava comèdies irreverents com American Pie amb el seu germà Chris. Des que va decidir dirigir en solitari ha fet una mica de tot, des de produccions fantàstiques fins a melodrames més intimistes, i el cert és que no ha acabat mai de brillar del tot. Això és, en gran mesura, perquè Weitz no té un estil propi, però també perquè s'endinsa en històries d'enunciats prometedors i després les acaba resolent amb uns recursos excessivament convencionals. És una mica el que li passa a Bel Canto. La última función.

Aquest thriller amb tocs de melodrama clàssic, basat en una novel·la d'Ann Patchett, arrenca amb un plantejament ple de possibilitats narratives, se segueix amb (moderat) interès i sucumbeix a algunes solucions dramàtiques que la tornen tan correcta com ensopida. I és una llàstima, perquè la interpretació de la gran Julianne Moore mereixia un cineasta amb més inventiva visual i capacitat de torpedinar els convencionalismes.

Bel Canto. La última función comença quan una diva de l'òpera, famosa pel seu talent però també per la seva agitada vida personal, es desplaça a Sud-Amèrica per fer una actuació, convidada per un poderós empresari japonès. Al principi, tot va segons el guió, amb els típics luxes, protocols i converses interessades. Però quan es troba en plena recepció, uns segrestadors assalten el lloc i prenen tots els assistents com a ostatges. La protagonista haurà de servir-se de les seves aptituds per a la interpretació per sobreviure a una situació que la supera i té més matisos dels que aparenta.

Coescrita pel mateix Weitz, Bel Canto. La última función destaca per les seves escenes de suspens (segurament el film milloraria molt si se centrés en això i no tant en els tics de melodrama de sobretaula) i un esplèndid planter de secundaris que inclou Ken Watanabe, Sebastian Koch, Thorbjørn Harr, Olek Krupa i el ja veterà Christopher Lambert.

Consulta la cartellera aquí