Les comèdies sobre grups d'amics que es busquen la vida de la manera més tronada possible, i pel camí descobreixen que tenen un costat molt fosc, són pràcticament un gènere en si mateix: des de Resacón en Las Vegas fins a Como acabar con tu jefe, són moltes les pel·lícules que juguen amb la idea de doble vida de l'home modern. La producció espanyola Lo dejo cuando quiera juga a sumar aquestes premisses amb les de Breaking Bad.
Pedro, Arturo i Eligio es van fer amics a la universitat i després van continuar veient-se perquè els tres van poder dedicar-se a la docència. Però la crisi els va deixar sense feina, abocant-los a una precarietat de la qual no aconsegueixen sortir. Un bon dia Pedro, que té uns grans coneixements químics, inventa per accident un complex vitamínic que dispara la diversió del consumidor sense deixar efectes secundaris. Disposats a treure partit del producte, els protagonistes es reciclen en camells nocturns. Però, per descomptat, ni vendre drogues és el que sembla ni ells tenen fusta de Scarface.
Dirigida per Carlos Theron, tot un especialista del gènere després d'haver firmat títols com Fuga de cerebros 2 i Es por tu bien, Lo dejo cuando quiera s'apunta a la comèdia d'embolics sense complexos en què hi conviuen els gags escatològics de traç gruixut amb una radiografia social que encerta molt més del que aparenta. El més atractiu del film és el seu repartiment, encapçalat per un bon grapat de rostres coneguts com David Verdaguer, Ernesto Sevilla, Carlos Santos, Ernesto Alterio, Cristina Castaño, Miren Ibarguren, Pedro Casablanc, Gracia Olayo, Luis Varela i Amaia Salamanca, que encara té en cartell la comèdia ¿Qué te juegas?.
Consulta la cartellera aquí.
