Notícies | Cine

Les millors bandes sonores d'Ennio Morricone

Els fans el consideren com l'autèntic «El dorado» de la composició, màgic, mític i immortal
08-05-2019 17:01
0 vots
Ennio Morricone penjarà la batuta aquest estiu | Reuters

Ennio Morricone penjarà la batuta aquest estiu | Reuters

El geni de la composició fílmica Ennio Morricone ha visitat el nostre país realitzant concerts a Bilbao i Madrid, en què ha sabut impregnar els recintes de 60 anys d'emocions, estremint borrissols i orelles que responien visceralment a històries tan immortals com les partitures que les van fer volar.

Més de 700.000 persones han gaudit ja de la seva última gira mundial: un repàs gran i màgic com ho és la història del cinema, amb una orquestra i cor de 200 persones i la portuguesa Dulce Pontes com a artista convidada.

Nascut a Roma el 1928, Morricone es va iniciar en la música estudiant trompeta, l'instrument que tocava el seu pare, i aquests vents del sud que van bufar en les seves mítiques produccions s'han fet molt presents entre tubes, oboès i fliscornos, tan a prop dels escenaris on es van rodar algunes de les escenes que el van inspirar.

Després de més de 400 peces, a Morricone l'adornen dos Oscar, 3 Grammy, quatre Globus d'Or i un Lleó d'Or honorífic, a més de 27 discos d'or, set de platí i l'honor d'haver treballat amb realitzadors tan dispars i famosos com les seves pel·lícules: Bernardo Bertolucci, Gioseppe Tornatore, Oliver Stone, Terrence Malick, Quentin Tarantino, Brian de Palma o Pedro Almodóvar. A continuació, algunes de les seves millors bandes sonores que tots hem escoltat alguna vegada.

"Por un puñado de dólares" (1964)

Xiulets, fuets o crits es barregen amb els sons de les guitarres, les trompetes i fins l'arpa de boca per a una innovadora composició que va marcar l'estil musical dels "spaguetti western" i va donar a conèixer al món el geni de Morricone.

"El bueno, el feo y el malo" (1966)

Amb tot just un parell de notes de flauta i d'arpa Morricone introdueix a l'espectador en l'ambient d'aquest mític western i fa que la seva banda sonora sigui una de les més populars i recognoscibles de la història del cinema.

"El clan de los sicilianos" (1969)

Morricone va demostrar amb aquesta pel·lícula que era capaç d'adaptar la seva música a qualsevol gènere i va realitzar una de les composicions més belles per a una pel·lícula de robatoris, lleugera i intensa alhora, sense oblidar els seus característics xiulets.

"Novecento" (1976)

Bernardo Bertolucci es va rendir al geni del seu compatriota, del qual ha dit que havia compost "un dels himnes més bells de la història del cinema" per a aquesta història del proletariat italià en la qual la música de Morricone i la fotografia de Vitorio Sttoraro la van convertir en una obra d'art.

"Días del cielo" (1978)

La pel·lícula maleïda de Terrence Malick ha vist reconegut el seu valor cinematogràfic amb el pas del temps però la música de Morricone va ser considerada des del principi com una de les seves millors partitures i va ser el seu primer treball nominat a l'Óscar.

"Erase una vez en América" (1984)

Magistral exercici del compositor, que crec estils diferents per marcar les diferents èpoques en què es desenvolupa la història. I no va dubtar a utilitzar peces alienes, com la coneguda "Rosella", per arrodonir una banda sonora que va arribar a cotes de bellesa que es van creure insuperables en aquell moment.

"La misión" (1986)

La consagració de Morricone amb una complexíssima banda sonora que va saber captar tots els matisos d'aquesta història de religió, de sacrifici i d'abús de poder. Èpica en molts moments i delicadíssima en peces com "L'oboè de Gabriel", una nova demostració de l'adaptació del mestre a les necessitats de cada història.

"Los intocables de Elliot Ness" (1987)

El dramatisme de la lluita contra la màfia per part d'agents federals al Chicago de la Llei Seca queda reflectit en una música més clàssica del que és habitual en les composicions de Morricone i que serveix de perfecte acompanyament a l'heroïcitat de Ness i els seus col·legues.

"Cinema Paradiso" (1988)

Difícil d'oblidar la imatge del jove Salvatore sota la pluja esperant que Elena obri la finestra. O la del nen aprenent l'art de la cinematografia de mans d'Alfredo. Sense la música de Morricone aquestes escenes no formarien part de l'imaginari col·lectiu.

"Malena" (2000)

Com captar musicalment l'amor platònic? Només cal escoltar la banda sonora d'aquest film de Giuseppe Tornatore per entendre-ho. Tristesa, malenconia i esperança a parts iguals llisquen entre les seves notes en una composició més senzilla i menys orquestral.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Fotos de cine

La pequeña traviesa
La pequeña traviesa
La pequeña traviesa

La pequeña traviesa

La Lilli és una nena d'11 anys que pot parlar amb animals. Aquest és [..]

Prev
Next

Suggeriments ...

Deixa el teu comentari
Cines Olot - Olot
Una història de rock, amor i amistat. Leto és un film ambientat al Leningrad del 1981, qua
Deixa el teu comentari
Projecció del vídeo sobre "La Maternitat d'Elna"