«Pequeño gran problema»: Retorn a l'adolescència

L'èxit de Big va portar la comèdia nord-americana a apostar fort per les pel·lícules amb gent adulta que es despertava petita, o de petits que es despertaven grans, o bé que intercanviava el seu cos amb una altra persona més jove, fos el fill, el veí o un infant que passava per allà. És una tendència cíclica, perquè quan semblava que estava superada, va i apareix un film que ho torna a posar de moda. Va passar amb Ponte en mi lugar, amb El somni de la meva vida o amb Un altre cop 17, pel·lícules que tenen una estructura gairebé idèntica (totes són faules morals en què els o les protagonistes aprenen a entendre qui eren, qui són i com són les persones properes, a respectar la mirada generacional i a valorar la pròpia vida, bla, bla, bla) i que només s'acaben diferenciant en el to, és a dir, en les capes d'irreverència del seu sentit de l'humor, cap d'elles, diguem-ho ja, tenen la categoria de Big, que no para de guanyar solvència amb el pas del temps perquè el seu estil tragicòmic l'ha allunyat sempre de l'operació comercial a l'ús. Ara el subgènere torna a agafar força amb Pequeño gran problema, que aposta obertament per un humor gruixut però amb la novetat d'integrar-lo en una context més feminista de l'habitual. La qual cosa és una molt bona notícia, perquè com molt bé va demostrar La boda de mi mejor amiga no està escrit enlloc que els gags eixelebrats i passats de rosca siguin patrimoni exclusiu de la mirada masculina.