X-Men: Apocalipsis tenia una sola virtut: era tan dolenta, era tan indigna del seu imaginari, que posava molt fàcil fer-ho una mica millor. Fénix Oscura tenia, a més, el repte afegit de tornar a explicar la transformació de Jean Grey en el personatge del títol, que ja havia estat l'eix central d'una altra entrega per oblidar de la saga, La decisión final. El primer que s'hauria de dir abans d'entrar en matèria és que la sèrie X-Men només ha tingut una pel·lícula realment bona (Primera Generación), dues que tenen grans encerts però amb matisos (les dues primeres de Bryan Singer) i una, Días del futuro pasado, que volia però no podia. Hi ha hagut salts de ràcord inadmissibles, trencaments inexplicables de línies temporals, personatges que desapareixen sense motiu i la sensació general que mai han sabut fer un univers expandit, sinó que s'han limitat a esprémer una gallina (mutant) dels ous d'or. Per tant, Fénix Oscura ja partia d'un problema estructural provocat per altres que la convertien en un projecte poc prometedor, però almenys en podíem esperar un producte entretingut, autoconscient i, en el millor dels casos, honest. Però si bé no arriba a les quotes de mediocritat de Apocalipsis, si bé és cert que Simon Kinberg hi prova un canvi de formulació estilística (el més evident, les sonoritats estil Nolan de la banda sonora de Hans Zimmer), el resultat és profundament decebedor, arítmic i desesperant. Comencem parlant de l'única cosa que realment té interès de tot el metratge: el clímax final. La batalla al tren és l'únic segment de la pel·lícula on els seus responsables no roden amb desgana, on hi ha uns mínims d'emoció i on la factura visual assoleix moments destacables. La resta (és a dir, 90 minuts) és un veritable festival de diàlegs impossibles, transicions eternes (és poc habitual veure un film de superherois on no hi ha passi absolutament res durant tanta estona) i conflictes dramàtics tirant a irrisoris, en mans d'un planter de bons intèrprets que arriba a semblar que no entén de què va la cosa. I entre aquests, una menció especial per Sophie Turner: no és que disti molt de tenir el talent per ser Fénix Oscura, és que ni tan sols sembla haver captat l'essència de Jean Grey