Les pel·lícules amb gossos són un gènere en si mateix, i poden adoptar múltiples accepcions. Una de les més generalitzades durant els darrers anys és el del melodrama amb tocs còmics en què la mascota en qüestió centra el punt de vista narratiu de la història i es posa veu als seus suposats pensaments. Serveix, aquest estil, per acabar reflexionant sobre el paper dels animals a les nostres vides, però principalment com a contrapès d'aquells esdeveniments que marquen els protagonistes humans de la funció. Siguin com siguin, més dramàtiques o més irreverents, totes aquestes pel·lícules tenen una cosa en comú: fan plorar. Volen que ploris, almenys, i El arte de vivir bajo la lluvia no és una excepció. És la història, explicada majoritàriament amb to de comèdia, del gos Enzo, el golden retriever d'un pilot de Fórmula 1 que va dient la seva sobre les decisions sentimentals i professionals del seu amo. Els entrenaments per perfeccionar la seva conducció serveixen com a metàfora d'aquelles coses de nosaltres mateixos que provem de canviar, mentre que la mirada canina serveix de contrapunt irònic d'aquelles situacions que percebem com a molt cabdals i que a vegades requereixen de solucions la mar de senzilles. Però, per descomptat, també hi ha aspectes de la vida que són tristament irreversibles i el relat s'encarrega de tractar-los amb total frontalitat.
Dirigida pel britànic Simon Curtis (autor de Mi semana con Marilyn i Adiós Christopher Robin) a partir d'una novel·la de Garth Stein, El arte de vivir bajo la lluvia t'acaba atrapant gràcies als seus aires de distensió i et va conduint cap a un clímax tan previsible com, diguem-ho clar, efectiu. Un dels principals encerts del film és el seu repartiment, encapçalat per Milo Ventimiglia, Amanda Seyfried, Kathy Baker, Gary Cole (inoblidable secundari a sèries com The Good Wife, Suits o Veep), Karen Holness, Martin Donovan i Kevin Costner, que presta la seva veu a Enzo a la versió original.
Consulta la cartellera aquí.
