Martin Scorsese ha estat notícia els darrers dies pels seus articles sobre Marvel i la seva visió del cinema, però s'hi estigui d'acord o no el més important és que estrena un dels seus projectes més ambiciosos. El irlandés no és només el seu retorn a un estil narratiu que ens ha donat moltes alegries i que compta amb obres mestres com Uno de los nuestros o Casino, sinó perquè la seva decisió de rodar-la amb producció de Netflix ha obert un fort debat sobre l'evident canvi de paradigma a la distribució cinematogràfica. El cas és que sí, efectivament una pel·lícula com aquesta s'ha de poder veure en pantalla gran, però també és cert que sense la carta blanca de Netflix Scorsese mai hauria pogut rodar un projecte tan car i tan llarg: tres hores i mitja. En termes estrictament fílmics, la cinta sona com a candidata als Oscars perquè el cineasta hi torna a posar de relleu que és un dels grans narradors del nostre temps i aprofita un pretext argumental sobradament conegut per fer una gran paràbola sobre les profundes transformacions polítiques i socials del segle XX, que al mateix temps han estat la llavor de les contradiccions del present.
El irlandés comença com Casino, amb un veterà assassí a sou que havia treballat per la màfia, Frank Sheeran, reflexionant sobre el seu paper en una sèrie d'esdeveniments que encara són el símptoma de moltes coses. En concret, Sheeran viatja al moment exacte que va conèixer Jimmy Hoffa i va participar, per activa o per passiva, en aquells fets que van portar a la seva misteriosa desaparició. Com és habitual en ell, Scorsese juga amb una extraordinària habilitat a rellegir la història i, al mateix temps, a endinsar-se en un fres coral filmat amb un vigor excepcional.
Un dels plats forts és, sense cap mena de dubte, el seu repartiment, encapçalat per quatre monstres com Robert De Niro, Al Pacino, Harvey Keitel i Joe Pesci, i amb un secundaris de la talla de Bobby Cannavale, Anna Paquin, Ray Romano, Kathrine Narducci, Jesse Plemons, Aleksa Palladino, Domenick Lombardozzi, Stephen Graham i Jack Huston. Atenció a l'ús de la banda sonora, una de les millors i més diverses amb què ha treballat mai Scorsese.
Consulta la cartellera aquí.
