«Midway»: Llum, foc, destrucció

Al cinema de Roland Emmerich se li poden retreure moltes coses, però del que segur que no se'l pot acusar és de falta de coherència: el director alemany ha apostat fort, des dels seus inicis, per les recreacions o especulacions que renuncien a tot rigor històric o fins i tot dramàtic per a benefici de l'espectacularitat pura i dura. I la veritat és que s'ha d'agrair que concebi l'entreteniment amb aquesta falta de pretensions, perquè el seu cinema és genuïnament entretingut i compensa els diàlegs i personatges irrisoris amb un pols inapel·lable a les escenes d'acció. Midway no és una excepció. A partir de la mítica batalla de la Segona Guerra Mundial, Emmerich ens clava a la butaca durant poc més de dues hores servint-se d'un mínim esquema argumental i un contagiós entusiasme a l'hora de trencar-ho tot. El punt de partida, doncs, és molt senzill, ja que comença amb les autoritats nord-americanes havent d'assumir les conseqüències de l'atac a Pearl Harbor i l'Exèrcit preguntant-se què ha sortit malament. Però si una cosa tenen clara és que l'atac japonès no pot quedar sense resposta. El focus de la història recau a partir d'aquest moment en Dick Best (sí, amigues i amics, els protagonista es fa dir Dick Best), considerat el millor pilot de la Marina i amb el punt just de valentia i temeritat per liderar l'anhelada venjança.