El 2014 s'estrenava Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?, que va obtenir unes recaptacions milionàries al seu país, França, servint-se d'un estil de comèdia d'embolics molt tradicional. Era la història d'un matrimoni catòlic que descobria que les seves quatre filles estaven emparellades amb nois de procedència i creences diferents, i això provocava una hilarant successió d'equívocs. És, aquest tipus d'humor, tan recorrent com efectiu, i en aquest es practicava amb un to clarament inofensiu i de vocació moralitzant. Ara ens arriba una seqüela amb el mateix equip i, de nou, el públic ha respost: més de 7 milions d'espectadors només a França. Es demostra, doncs, que la fórmula continua rutllant, perquè la suma de faula sobre la tolerància i humor blanc dona alegries al gènere des de fa moltes dècades. Encara que, com és el cas, totes i cadascunes de les solucions formals siguin la mar de previsibles i alguns gags arribin a provocar vergonya aliena de tan obvis.

Ara que el matrimoni protagonista, els Verneuil, ha acceptat que les seves filles tenen marits de diferents punts del món i han acceptat que a taula s'hi asseuen diferents religions, resulta que topen amb un altre problema: les noies estan cansades de viure a França i volen construir una nova vida als respectius països d'origen de les seves parelles. Per tant, els Verneuil s'hauran de fer a la idea que si volen mantenir la unitat familiar i veure créixer els seus nets, hauran de convertir la seva vida en el més semblant a una gimcana viatgera. Plena d'escenes que fan conya sobre tots els tòpics polítics i religiosos imaginables (algunes dibuixen un somriure de tan ximpletes, tot s'ha de dir), Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho... ahora? destaca pel seu repartiment, encapçalat per l'incombustible Christian Clavier, Chantal Lauby, Ary Abittan, Medi Sadoun, Frédéric Chau, Noom Diawara i Frédérique Bel. Veient els números, no hi ha dubte que d'aquí a pocs anys tindrem la tercera entrega.

Consulta la cartellera aquí.