El trist final de Judy Garland, una de les grans estrelles del Hollywood clàssic, és el paradigma d'una era de la indústria en què s'explotaven sistemàticament els menors, es degradava el paper de la dona i es trencaven vides que, quan arribaven al seu declivi, topaven amb l'evidència que a ningú semblava importar-li. És per això que Judy és tant una biografia dels darrers dies de Garland com un crit de ràbia perquè no torni a passar.
Dirigida per Rupert Goold, el primer que s'ha d'agrair a Judy és que defugi les convencions de les biografies fílmiques i se centri a oferir un retrat polièdric i molt matisat de la seva protagonista. Però per descomptat que si bé no es poden menystenir els mèrits de guionista i director, perquè a més la pel·lícula està molt ben rodada, Judy és tota ella de Renée Zellweger. L'actriu hi ofereix una transformació física astoradora, com s'ha dit, però el que resulta veritablement colpidor és el seu recital de recursos dramàtics. Per això és absolutament mereixedora de tots els premis que està rebent, i malgrat que té unes magnífiques competidores segurament també s'acabarà alçant amb l'Oscar a la millor actriu.
Judy se situa el 1968, quan Garland arriba a Londres per oferir una sèrie de concerts i així redreçar la seva situació econòmica. Vol comprar-se una casa per poder viure amb els seus fills en pau i allunyada dels focus, per més que tant la indústria com la premsa rosa insisteixen a torpedinar-li tots els plans. Quan comencen les actuacions, estabornida per una sèrie de males decisions, Garland s'adona que està perdent el poc control que tenia sobre la seva vida. Al costat de Zellweger destaquen secundaris com Rufus Sewell, Finn Wittrock, Michael Gambon, Jessie Buckley i Gaia Weiss.
Consulta la cartellera aquí.
